En Portmany, pertany a les iconografies i a les geografies de la meva infància. Que feia aquell homenet barrejat amb la tectònica dels personatges que anaven amunt i avall, per la ciutat d'Eivissa, pel vell mercat, pel carrer de ses farmàcies, per sa penya, per la bomba o per sa riba. Que feia amb aquella canya tossuda i consistent, agressiva i amable alhora, descrivint les foscors d'aquells temps sòlids del passat?. Semblava ser el personatge imprescindible d'aquella crònica diària de la ballaruga de la gent, dels carros i dels vaixells de la seva significativa presència. La vida trobava el racer en aquelles aiguades foscotes que omplien els fulls del seu quadern. El es mostrava impassible davant les nostres mirades obertes i encuriosides, perplexes davant la velocitat d'aquell traç trencador. La meva mare em comentà, una vegada, que érem família de lluny amb Portmany, per part de la meva mare. Aquell arribà a ser el millor cronista d'un tems dens, i que ens assenyalava, premonitòriament, un camí. Jo també dibuixava encantat grafies de nen, potser per això, aquell home vessava un magnetisme difícil de definir sobre meu, sobre aquell nen de 10 anys que ara pretén, pensar aquell homenet recaragolat, sota la seva gorra i sobre la seva llibreta. No vull fer-vos veure allò evident, o no tant, de si l'obra de Marí Ribas te parentius estètics amb Goya o Jackson Pollock (relacionar Mari Riba s, amb Pollock, com ho ha fet algun autor, no només és excessiu sinó discordant amb el pensament popular i arrelat de Portmany), amb la pintura tenebrista o amb la traçada de la grafia budista. El que més interessa d'aquest home es l'estètica de la pacient integració a l'entorn, la tossuda i persistent crònica del temps que li tocà viure, la crònica social i econòmica, crònica de la espontaneïtat del traç directe i sense embuts. Fins i tot la tècnica emprada, simple i al servei unificat d'aquesta descripció del seu món i de les seves pròpies pulsacions. Grafies d'un tot integrat on hi somiegen les misèries de la vida diària, les ambicions, la proximitat, la comunitat tancada i les portes de la fugida. A la seva columna de paraules gràfiques tot esdevé essència de les coses. Aquell vell tertulià de la tinta, de l'aiguada, compartia carrer i paraula amb els seus bellugadissos models. Sempre trobà un raconet des don pintar aquella Eivissa, ja enterrada, que es conserva, transfigurada en les cròniques tintades d'en Portmany aquell tros d'un mapa infantil on també hi havia na Margalida des gats, en Toni de s'aigua, en Pep Pep, es entrepans de tonyina i tàperes, els codonys i olives de ca na Catalina Sènia, etc.
© Pere Planells

Antoni Marí i Ribas, en Toni Portmany, nascut a Dalt Vila en 1906 i traspassat el dimecres, 22 de maig de 1974, als 68 anys, està considerat una de les figures més importants de les Pitiüses d’aquest segle. Artista autodidacta singular i autèntic, com el defineix Enric Ribes a Personatges, “féu sempre d’Eivissa el seu motiu d’inspiració creadora i el destí de la seua obra. Mariners, pagesos, pescadors...en escenes de càrrega i descàrrega, al mercat, etc. són els protagonistes dels seus dibuixos, molts dels quals realitzà pel port o assegut a la barda del Rastrillo, davant la plaça del Mercat Vell. La seua figura, la seua estampa, fou un component més d’aquells paisatges urbans, i així encara el recordam”. Per cert, que encara avui dia hi ha alguns eivissencs que s’aturen de vegades al costat mateix de l’indret del Rastrillo on Marí Ribas s’asseia i, a l’estranger o foraster que s’hi apropa també, encuriosit, li mostren la basseta de tinta negra que encara es veu perfectament, ressecada damunt vàries pedres i, si el foraster els vol escoltar, li expliquen que allí era on “el dibuixant d’Eivissa” solia col·locar-se per treballar.
I és que aquesta denominació, “el dibuixant d’Eivissa”, se la va guanyar Portmany per mèrits propis, a més del fet que la seua obra, sortosament abundant, ha anat revaloritzant-se amb el pas del temps. I la mateixa gent d’Eivissa ha sabut reconèixer el seu mèrit, el seu sentit artístic i el seu profund amor a Eivissa, sentint i considerant la seua obra com a part integrant del patrimoni cultural col·lectiu.
Portmany entrà als 11 anys d’aprenent al taller del pintor, decorador i també antiquari Antoni Palau, Anyet. Quan només tenia 3 anys, havia vist com son pare se n’anava d’emigrant a Amèrica, i sa mare es veia en la necessitat d’anar a servir al convent de les Monges Tancades. Als 15 anys, el catedràtic Manuel Sorà va posar-lo en contacte amb el pintor i fotògraf Narcís Puget i Vinyes. En 1924, amb 18 anys, se n’anà a treballar a Barcelona amb el pintor-decorador Josep Goixens, i aprofità els dies festius per anar perfeccionant poc a poc el seu estil, amb el qual havia començat a temptejar a la casa d’Anyet. Als 21, ingressa a l’Escola de Pràctiques Gratuïtes per a Aprenents de la ‘Unió i Germandat de Mestres Pintors’ de Barcelona. En 1929, acabat el servei militar, participa en el primer Saló de Tardor al Cercle Mallorquí de Palma. D’aleshores ençà fins al començament de la guerra civil, exposà diverses vegades la seua obra a Mallorca, Menorca i Eivissa. El poble encara recorda, agraït, com durant la guerra, Portmany va salvar i evitar que fossin destruits diversos retaules i objectes religiosos de la catedral i de l’església de Sant Antoni.
Segons Ribes, “ja des de 1939 el seu camí és clarament ascendent: deixa la pintura decorativa i industrial i es dedica plenament a l’art. Exposa a Palma, Madrid, Eivissa, Maó, Barcelona, Ginebra, Londres i Berlín. Rep varis premis a algunes d’aquestes importants exposicions i el seu treball és internacionalment reconegut”.
La vida i la major part de l’obra d’Antoni Marí Ribas han quedat recollides en el llibre “Marí Ribas” (Ediciones Polígrafa, SA) que, en 1978, només quatre anys després de la mort del dibuixant, va escriure i editar Daniel Giralt-Miracle, professor de la Universitat de Barcelona, crític d’art i directiu del Foment d’Arts Decoratives (FAD) i director de la revista d’art ‘Batik’. En el pròleg d’aquesta obra, el també -fa pocs anys- malauradament desaparegut Juan de Contreras, marqués de Lozoya (que fou director general de Belles Arts, mecenas de la cultura, visqué durant molts anys a Eivissa i, des dels anys 40, va alentar, recolzar i animar al aleshores novell artista eivissenc), escriu: “Antoni Marí Ribas, impulsat per una vocació irressistible, fou artista i res més que artista. Plasmà diversos aspectes de la ciutat i del seu entorn, però allò que ha fet d’ell l’artista únic, allò que li ha donat renom dins i fora d’Espanya, són els seus ràpids dibuixos amb tremp o amb aiguatinta (...) “Donau-me un tros de canya i un paper i uns faré un quadre”, podria dir Portmany(...)”
En l’excelent retrat que de Marí Ribas (persona, personatge, l’illa on viu i treballa i l’artista) fa a l’esmentat llibre, Giralt-Miracle escriu que, a més d’Isidor Macabich, “l’altre gran historiador ha estat Marí Ribas. Les seues cròniques també foren escrites sobre paper, però no amb caracters caligràfics, sinó amb trets de lliure i espontànea articulació. (...)La multiplicitat de valors continguts als seus dibuixos ha permès de cercar paralel·lismes parcials o totals amb els grans mestres del dibuix, amb els quals se l’ha parangonat”. Giralt-Miracle destaca sovint “la seua expressivitat, el sentit del geste, la fuga lineal, el tractament del clar-obscur, l’aparent deixadesa...totes aquestes notes que perfilen la personalitat de la seua obra”.

© Articla publicat a internet a la web: http://www.telefonica.net/web2/lagatayelbuho/ILLES/personatges2.htm#Port