El gran desert enlluernador deixa arrecerades les claus i les formes !. Les grans planes blanques cobreixen i desen els vestigis de tots els temps escrits - pintats !. Vull parlar, amb proximitat, d'en Rafel Tur Costa. El viure deixa sediments constants i ordenats. Construir, es deixar sediments, estratificar un sobre l'altre els cartrons – com els que fas servir sobre les teles - en cada pas.
Els estrats conserven, en la seva plasticitat, les tensions, les forces gravitatòries, les empentes del destí, les restes de tot combat: plantats per a la posteritat. Rera el biombo si amaguen vivències, una vora l'altra. Les pintures de Rafel Tur Costa, són com un mantell enlluernador que només permeten entreveure, entre les esquerdes, colors i tensions més vives. Allò que es públic i allò que és privat s'enfronten en un tens equilibri en totes les teles. El dins i el fora, el que és explicit i el que és implícit, també s'equilibren. El blanc es comunitari, els colors són privats.
El solcs i les lleres, en les teles de Tur Costa, són els solistes de la seva pintura, els solistes de la composició. El pensament pren les rendes compositives, valorant i mesurant les subtileses en tot moment. Els abombaments o concavitats, junt amb els solcs que defineixen la tectònica de les superfícies, donen a les teles de Tur Costa la serenitat i la solemnitat que la senzillesa del paisatge demana. Pintures que, en realitat, són geografies humanes.
En Tur Costa, aviat, després de les seves obres primerenques -primaverals de traçada- on les grafies i el color tenien un gran protagonisme, va anar trobant amb l'espai compositiu una expressió i una estètica més elaborada i continguda, més senzilla, enfocada cap a horitzons oberts. Grans paisatges enlluernats que es contraposen a la dita que fem servir sovint, aplicable tot just a l'art clàssic, tot dient que de les tenebres surt la llum. En l'art contemporani podem dir que darrera la llum si asseuen els colors. Fa ben poc, a casa de l'artista, em vaig sorprendre, amb la incorporació sobre les seves últimes grans teles, de la presència de subtils pluges policromàtiques molt tènues de regalims. És com si el gest, encara accidental, retornés, controlat, per donar plasticitat a l'espai.
La coherència de l'obra de Tur Costa, no només és un fet plàstic, es també un fet vital, que reclama del entorn una evolució portada a escala humana, on la persona esdevé mesura i canon de l'entorn. Mals dies, tanmateix, per a la lírica eivissenca amb tant de ciment i tanta autopista. A més, la nostra cultura resta a les catacumbes, s'intueix entre els solcs de l'illa d'en Tur Costa, i de la meva !. A vegades penso que en Rafel descriu més coses de les que ens passen, que les que mai havíem suposat. Als seus prop de 80 anys com un jovenot ben cuidat, segueix treballant, al seu lluminós estudi, ben a prop d'on descansa en Josep Lluís Sert, amb la seva dona, en un entorn privat dissenyat per Erwin Broner, ben equilibrat i que enfoca només l'art visual.
© Pere Planells