© Pere Planells i Bonet. Catedràtic de Dibuix de l'IES Els Tres Turons d'Arenys de Mar.

Curs de dibuix i expressió geomètrica i gràfico-visual

	Tema	Fitxa	Documentar-se      PDF sobre el tema
	Procediments i tècniques grafico-expressives	57

Tots procediments pictòrics es basen en tres elements: El pigment en pols, un element aglutinant i un dissolvent. aquest últim sobretot en el procediments secs. A nivell expressiu també hem de donar gran importància al suport, ja sigui tela, paper, cartró, fusta, metall, sobre el quals s'executen les obres.
Podem dividir els procediments pictòrics d'acord a la manera en que es dissol el pigment amb l'aglutinant o en com s'apliquen els pigments al suport on pintar. Podem parlar, en definitiva, de procediments secs, procediments humits i, nosaltres us proposem, un apartat de procediments mixtos, els quals son un calaix de sastre on hi encabirem múltiples combinatòries dels procediments que anirem definint.
No hem que confondre procediment pictòric amb tècnica pictòrica. D'un un mateix procediment pictòric se'n poden desenvolupar diverses tècniques d'aplicació. Per exemple, les tintes es poden aplicar a pinzell o a ploma, serien diferents tècniques però el mateix procediment pictòric. L'oli es pot treballar amb espàtula o pinzell, molt dissolt o mol pastós, tot això serien tècniques, el procediment, però, seguiria sent la pintura a l'oli.

P r o c e d i m e n t s    h u m i t s

Pintura a l'oli. El vehicle emprat per a fixar el pigment sobre la tela o la fusta, són diversos tipus d'olis i el dissolvent és la trementina o altres dissolvents. La pintura a l'oli es fa bàsicament amb pigment polvoritzat sec, barrejat amb la viscositat adequada amb algun oli vegetal. Aquests olis s'assequen més lentament que altres i no ho fan per evaporació sinó per oxidació. Els olis més emprats en aquesta tècnica són els de llinassa (oli provenint del lli) i l'oli de nous ( oli extret dels nous) ja que en oxidar-se mantenen molt les qualitats dels pigments , En canvi l’oli d'oliva, per exemple, en assecar-se, la seva oxidació enfosqueix força la pintura . Es sol pintar per capes de pigment que s'incrusten sobre la base, les quals, si es controla acuradament els temps d'assecatge, es fixaran correctament sobre les capes inferiors de pigment. Aquest procés d'oxidació confereix riquesa i profunditat als colors del pigment sec, i l'artista pot variar les proporcions d'oli i dissolvents, com la trementina, perquè la superfície pintada mostri tota una gamma de qualitats, opaca o transparent, mat o brillant. Per aquesta i per altres raons, l'oli pot considerar-se com el mitjà més flexible de tots i potser un dels més emprats en la història de la pintura, sobretot, en la gran pintura clàssica occidental. Usat d'una manera convenient, la pintura a l'oli canvia molt poc de color durant l'assecatge encara que, a llarg termini, tendeix a groguejar lleugerament. La possibilitat de suportar capes successives permet a l'artista desenvolupar una idea pictòrica per etapes i la lentitud d'assecatge li permet retirar pintura i repassar zones senceres. Les fotografies amb raigs X ens han permès de veure com, fins i tot els grans mestres introduïen canvis durant el procés de realització d'un quadre. Tenim sobrats exemples en el cas de Velazquez i en el de tants altres artistes. La pintura a l'oli s'aplicà per primera vegada al nord d'Europa durant l'edat mitjana i seria medi principal des del segle XV en la pintura. Estudis actuals ens han demostrat que la pintura a l'oli es coneixia molt abans en altres indrets.
Aquarel·la. El vehicle emprat per a fixar el pigment és, en la majoria dels casos, goma aràbiga i el dissolvent és l'aigua. Les aquarel·les són pigments mòlts de manera fina i aglutinats, com ja hem dit, amb goma aràbiga, una substància que s'obté de les acàcies. La goma es dissol fàcilment en aigua i s'adhereix molt bé al paper, el suport per excel·lència de l'aquarel·la. La goma actua més com a un vernís clar i prim, i dóna una major brillantor i lluminositat al color. La goma aràbiga s'usava aïllada en els primer moments d'aquesta tècnica, però més tard es van afegir altres components, uns per retardar l'assecatge, altres per afegir transparència. L'aquarel·la, com les tintes en la cal·ligrafia xinesa, requereix de l'artista, seguretat en el traç i espontaneïtat en l'execució ja que el major valor i mèrit de la tècnica, no és altra cosa que la frescor i transparència dels colors. És una tècnica molt utilitzada per fer esbossos, per exemple Joseph Mallord William Turner va pintar a l'aquarel·la tots els racons de Venècia.
Pintura al guaix o tempera. Al guaix se l'anomena també el color amb cos. És una pintura a l'aigua, opaca, feta amb pigment mòlt menys fi que el de les aquarel·les, per això és menys transparent. Igual que l'aquarel·la, el seu medi aglutinant és la goma aràbiga, encara que molts guaixos moderns contenen plàstic. El medi està ampliat amb pigment blanc, que és el que el fa més opac, menys lluminós i menys transparent que l'aquarel·la, però, vet ací el seu avantatge i l'argument per escollir aquesta o aquella: els colors produïts són més sòlids i cobreixen més el suport o la capa anterior. Era la tècnica ideal pel cartellisme abans de l'aparició dels ordinadors. Es una tècnica additiva, hom pot treballar amb capes de manera semblant a l'oli.
Pintura al tremp d'ou. La pintura al tremp d'ou és un tipus de pintura artística utilitzada com a forma principal per a la pintura sobre taula i els manuscrits il·luminats en el món Bizantí i l'edat mitjana a Europa, fins que es reemplaçà per la pintura a l'oli. Es continuà utilitzant per a les icones ortodoxes. És una pintura feta amb pigment en un medi d'ou. El que utilitzem en aquesta tècnica, és el rovell d'ou, el qual té la propietat d'assecar-se de pressa i adherir-se fermament. La pintura al tremp era tradicionalment preparada amb pigments polvoritzats en un morter i rovell d'ou (que fa d'agent aglutinant principal o medi), a vegades junt amb uns altres materials com mel, aigua, llet (en forma de caseïna) i una varietat de coles vegetals. Al voltant de l'any 1500, la pintura a l'oli reemplaçava pintura al tremp a Itàlia. Tot i així és una tècnica que continuà i es continua utilitzant a Grècia i Rússia. Als segles XIX i XX va haver ressorgiments intermitents de la tècnica a l'art occidental, entre els prerafaelites, realisme social, i altres. La pintura al tremp s'asseca ràpidament. Les tècniques de pintura al tremp poden ser més precises quan es utilitzat amb tècniques tradicionals que exigeixen que l'aplicació de nombrosos traços de pinzell petit. Els colors, que es pinten l'un sobre l'altre, s'assemblen un pastel abans d'envernissar i esdevenen colors més profunds quan s'aplica vernís. La pintura al tremp és normalment aplicada en capes primes, semiopaques o transparents. Quan s'asseca, produeix un acabat llis i mate. Com que no es pot aplicar en capes gruixudes com la pintura a l'oli, el tremp rarament té color profund i saturat com passa a l'oli. D'altra banda, els colors de pintures al tremp no canvien amb el pas del temps , aquesta seria una de les seves avantatges, mentre que les pintures a l'oli s'enfosqueixen, engrogueixen i, els seus colors, es tornen transparent amb el temps. La pintura al tremp s'ha d'aplicar sobre una base absorbent que tingui un contingut d'oli més baix del que té la pintura. La base utilitzada és, tradicionalment, és Gesso italià inflexible (és una forma de pols del calci mineral de carbonat en l'art. El Gesso tradicionalment es barreja amb cola animal, generalment de conill, cua de pell, per al seu ús com absorbent de la capa d'emprimació per a la pintura sobre fusta amb pintures al tremp. Es tracta d'un substrat permanent de blancs i brillants, sempre que es fa servir sobre fusta o aglomerat ) sobre un substrat o suport rígid. Històricament els taulers de fusta s'utilitzaven com a substrat, i més modernament, s'han fet servir altres derivats de la fusta.
Preparació: Dipositar una petita quantitat de pigment a una paleta, plat o bol.
Afegir a continuació al voltant un volum igual de rovell d'ou i combinar-los, assegurant-se de pastar-ho bé i de que no hi hagi cap tros de pigment. Afegir aigua destil·lada menys d' una cullereta per rovell d'ou. Sovint només s'utilitza el contingut del rovell. La clara de l'ou i la membrana del rovell s'han d'extreure. Si la pintura conté massa rovell, la pintura semblarà greixosa; massa aigua la deixarà massa líquida. Així, la preparació de la pintura obliga a ajustar finament la quantitat d'aigua i rovell per aconseguir una pintura consistent. Com la pintura al tremp s'asseca, l'artista afegirà més aigua per conservar-la amb la consistència correcte i no deixar espessir el rovell en contacte amb aire. Altres preparacions utilitzen la clara d'ou o l'ou sencer per a aconseguir efectes diferents. També uns altres additius com emulsions d'oli i cera poden modificar el medi. Afegint oli, per exemple en una proporció no superior de 1:1 per volum de rovell d'ou, produirà un medi soluble en aigua amb molts dels efectes de color de la pintura a l'oli, si be no no es pot pintar amb traços gruixuts. Molts dels pigments utilitzats per pintors medievals, com el vermell (fet de cinabri, una mena de mercuri), són altament tòxics. La majoria dels artistes avui utilitzen pigments sintètics moderns, que són menys tòxics però tenen propietats similars de color que els pigments més antics.
Tremp. L'aglutinant és una emulsió, generalment ou, com ja hem vist, o caseïna, un derivat de la llet. Grans obres mestres com ara El naixement de Venus de Sandro Botticelli estan fetes amb aquest procediment. La pintura a la caseïna, que és un derivat de la caseïna de la llet, té un assecat ràpid. En general, té una consistència semblant a la goma, però pot ser diluït amb aigua en la mesura del gust i l'estil d'un artista en particular i el resultat desitjat. Pot ser utilitzat en pannells de tela, taules d’il·lustració, paper, fusta i conglomerat. Com que la pel·lícula de pintura seca no és flexible i és fràgil, no és apropiat per ser aplicat en empastifaments pensats en suports flexibles com la tela. Pel general, es seca amb un acabat mat. La pintura de caseïna s'ha utilitzat des de temps de l'antic Egipte com una forma de pintura al tremp, i encara s'utilitza avui dia. Algunes de les qualitats que els artistes de pintura de valor per a la caseïna és que a diferència de guaix, que es seca a una consistència uniforme que el fa ideal per als murals. A més, visualment pot semblar-se a la pintura a l'oli.
Preparació: La caseïna generalment s'empra en la indústria per a la fabricació de pintures especials i el preparació de teixits, clarificació de vi, elaboració de preparats farmacèutics, la fabricació de plàstics (botonaria, pintes i mànecs d'utensilis), pintures, la qual ha estat usada des de l'antiguitat pels egipcis, pegament en rellotgeria, fusteria (recomanades per fustes s'escau), paper, vidre, porcellana, La caseïna industrial es ven en gra, fi o gros. La "farina de caseïna", està finament mòlt. La caseïna va ser àmpliament utilitzat pels il.lustradors comercials com el material d'elecció fins a la dècada de 1960 quan, amb l'adveniment de la pintura acrílica, la caseïna es va fer menys popular. http://www.trueart.info/casein.htm
Pintura acrílica. El vehicle usat són diversos materials sintètics que es dilueixen en aigua. La viscositat pot ser com la de l'oli, i la presentació també ja que venen en tubs. Com que la trementina, el dissolvent del oli, desprèn olors tòxics, hi ha molts artistes que prefereixen la pintura acrílica. Es podria dir que és un substitut modern a l'oli, com moltes innovacions té els seus avantatges i desavantatges, dependrà de l'artista emetre el seu propi judici al respecte. La pintura acrílica és una classe de pintura d'assecat ràpid, en la qual els pigments estan continguts en una emulsió d'un polímer acrílic (cola vinílica, generalment, coneguda popularment com a cola de fuster). Tot i que són solubles en aigua, un cop seques són resistents a la mateixa. Destaca especialment per la rapidesa de l'assecat. Així mateix, en assecar es modifica lleugerament el to, més que en l'oli. La pintura acrílica data de la primera meitat del segle XX, i va ser desenvolupada paral·lelament a Alemanya i els Estats Units. Làtex, és la denominació comuna dels polímers obtinguts mitjançant polimerització en emulsió. Els làtex poden ser aplicats en la fabricació de pintures d'arquitectura, però també en adhesius per a fusta (cola vinílica), pintures per a paper, additius per a ciment i, últimament, des de fa uns anys, a modificadors de reologia. Els acrílics són pintures fetes amb una tècnica que empra els mateixos pigments utilitzats en l'oli o aquarel·la, amb un matís important, i és que en la pintura acrílica, aquests pigments es dilueixen en un aglutinant acrílic compost per resina sintètica. La pintura acrílica és una classe de pintura d'assecat ràpid, en la qual els pigments estan continguts en una emulsió d'un polímer acrílic (cola vinílica, generalment). Tot i que són solubles en aigua, un cop seques són resistents a la mateixa. Destaca especialment per la rapidesa de l'assecatge. Així mateix, en assecar es modifica lleugerament el to, molt més que en l'oli, per la qual cos si es vol recuperar la brillantor dels colors caldrà necessàriament envernissar. La pintura acrílica data de la primera meitat del segle XX, i va ser desenvolupada paral·lelament a Alemanya i Estats Units. La pintura acrílica és molt estable i resistent a l'oxidació. És, potser, la tècnica que menys problemes té de cara a la seva conservació. Es pot treballar sobre qualsevol suport absorbent, directament o com imprimació en un mitjà acrílic amb blanc de titani. Permet empastifaments de major resistència que l'oli, el qual tendeix a trencar. Aquesta tècnica s'associa a l'Art contemporani sobretot des de la dècada dels cinquanta, principalment en l'àmbit americà de l'expressionisme abstracte (Pollock, Rothko ...) i entre els pintors dels valors geomètrics i del Pop Art (Warhol, Wesselmann .. .).
Fresc. Sovint el terme fresc s'usa incorrectament per descriure moltes formes de pintura mural. La tècnica del fresc es basa en un canvi químic. Els pigments de terra mòlts i barrejats amb aigua pura, s'apliquen sobre una argamassa recent de calç i sorra, mentre la calç està encara en forma d'hidròxid de calci. A causa del biòxid de carboni de l'atmosfera, la calç es transforma en carbonat de calci, de manera que el pigment cristal·litza en el si de la paret. De fet, els pigments, en aquest procediment, queden petrificats. El mètode per pintar al fresc és senzill però entretingut i demanen molt de temps. És un procediment que s'ha d'anar fent a bocinets per la ràpida transformació química de la calç. El procés és bastant ràpid i per això cal treballar amb eficàcia, preferiblement per zones menudes. Se sol remullar la paret durant tot el procés i es pot tapar amb un plàstic després d'una sessió de treball per mantenir d'humitat i retardar el procés de carbonització de la calç. La pintura al fresc és una tècnica pictòrica on el suport és un mur o paret, amb una preparació específica. S'hi aplica un morter de calç molt fi i es pinta abans que aquesta es torni carbonat de calci. Els pigments, diluïts en aigua, s'integren en l'estructura del morter un cop sec. És per aquest motiu que la pintura al fresc és una de les tècniques pictòriques més resistents, de fet és una pintura empedrada.
Tinta. Abans que el 1834 Henry Stephens va posar en marxa la seva fàbrica de tinta aquest material es feia artesanalment i amb qualitats molt variables. La tinta de l'Stephens era d'una densitat ideal per a les noves plomes de ser que venien a substituir les plomes d'au. La presentació de la tinta, també anomenada tinta xinesa, és generalment líquida encara que també pot ser una barra molt sòlida que s'ha de moldre i diluir per al seu ús. S'usa sobre paper i els colors de tinta més emprats són el negre i el sèpia, encara que actualment s'usen molts altres més. La tinta s'aplica de diverses maneres, per exemple amb ploma o plomí, que són més adequats per dibuix o litografia i no per pintures; les diferents puntes de plomí o tremp s'utilitzen carregades de tinta per fer línies i amb elles dibuixar o escriure. Un altre recurs per aplicar la tinta és el pinzell, que s'utilitza bàsicament com la aquarel·la i que s'anomena aiguada, però la tècnica mil·lenària anomenada litografia o escriptura xinesa i japonesa també feta amb tinta i pinzell sobre paper. Altres formes més utilitàries d'usar la tinta és a tiralínies (carregador de tinta) o rapidograph. La tinta costat del grafit són més aviat tècniques de dibuix. Les tècniques que més podem relacionar amb la tinta depenen de l'instrument amb el qual l'apliquem. El pinzell i la plumilla són dos estris fonamentals, els quals condicionen els resultats. Les tècniques de plumilla es faciliten treball amb dos elements del llenguatge visual sobretot: la línia i el punt. Els ombrejats i al creació de clarobscur es realitzarà amb plomes a base de ratllats creuats, etc. Amb els pinzells podem treballar la tinta en base a la taca i es poden fer rentats i grisalles, tot dissolvent la tinta. Els puntejats i els esquitxats poden ser altres mètodes expressius. Els esquitxats es poden fer de moltes maneres, amb un raspall de dents, amb un aerògraf, amb un pinzell i de moltes altres formes. http://es.wikipedia.org/wiki/Tinta

P r o c e d i m e n t s     s e c s
Cera. El vehicle són ceres que normalment s'usen calentes. Es dissol per calor directe, fregant o amb aiguarràs o similars. ens referim a la cera, originàriament, com la substància segregada per l'abella usada per la construcció dels seus ruscs. Moltes altres substàncies amb propietats fisicoquímiques similars a les de la cera d'abelles, reben també aquest nom. Aquestes substàncies ceroses, poden ser d'origen animal, vegetal o de síntesi química. Actualment la majoria de les espelmes són de parafina no pas de cera d'abelles que resulta molt cara. Els usos de la cera d'abelles són molt variats a més de la construcció dels ruscs i les espelmes s'utilitzen en cosmètica i encerats de diverses substàncies sempre que el preu del producte justifiqui l'ús de la cera natural. Des del punt de vista químic, la cera d'abelles és un lípid, que s'obté per esterilització d'un àcid gras amb un alcohol monovalent lineal de cadena llarga. La cera es forma amb dos àcids grassos contraposadament a un greix que és un èster de glicerina i tres àcids grassos. Per altra banda la cera d'abella no és gens soluble en medis aquosos, es presenta sòlida, sempre, a temperatura ambient. una de les curiositats de cera pura d'abelles és que no deixa residus quan es crema.
Pastel. En la tècnica del pastel els pigments en pols estan barrejats amb la suficient goma o resina perquè quedin aglutinats i formin una pasta seca i compacta. La paraula pastel deriva de la pasta que així es forma; aquesta pasta es modela en la forma d'una barreta de la grandària aproximada d'un dit que s'usa directament, sense necessitat de pinzells o espàtules, ni de cap dissolvent, sobre la superfície de treball, que sol ser, normalment, paper. Són colors forts i opacs la major dificultat és l'adhesió del pigment a la superfície a pintar, per això solen emprar en finalitzar el dibuix fixadors atomitzats, sprays especials. El pastel generalment s'utilitza com un llapis, com a recurs expressiu on la línia és el més efectiu, amb la qual es poden fer trames. També es sol usar la pols que deixar anar el pastel. D'aquesta manera s'aconsegueixen colors lluminosos, intensos i ben saturats. És una tècnica de les anomenades seques, ja què, a diferència de la pintura a l'oli o l'aquarel·la, no s'utilitza cap dissolvent i s'aplica directament sobre la superfície de treball. Com a suport és comú utilitzar paper de bona qualitat de bon gramatge de color neutre, no blanc i de lleugera rugositat, encara que la tècnica és prou versàtil perquè es pugui usar sobre altres superfícies. És una tècnica còmoda, generalment ràpida i que permet realitzar correccions amb gran facilitat, raó per la qual és escollida per molts artistes.
Aquest mitjà el va mencionar per primera vegada Leonardo da Vinci el 1495. A França en Quentin de La Tour fou un retratista que va utilitzar abastament el retrat amb la tècnica del pastel. Aquesta tècnica es va inventar, probablement, a França i Itàlia a finals del segle XVI, encara que la va usar ja Leonardo da Vinci i va agafar una gran embranzida gràcies a l'impuls de Jean Perréal. El pastel va conèixer la seva edat d'or en el segle XVII, on els seus colors francs i la seva capacitat para reproduir fidelment els teixits, les textures i els llums el van fer inseparable de l'art del retrat. Va ser utilitzat per nombrosos pintors com Charles Le Brun, Robert Nanteuil o Joseph Vivien. En el segle XVIII, el pastel va conèixer la seva apoteosi. Era el mitjà de moda per pintar retrats, i se solia usar en una tècnica mixta amb guaix. Els pintors Maurice Quentin de La Tour i Rosalba Carriera són especialment ben coneguts per la seva tècnica al pastel. Quentin de La Tour va ser conegut com el "príncep dels pastelistes"; va fer servir un mètode de fixació del pastel avui en dia desaparegut. Els retrats de Jean Baptiste Simeon Chardin i els seus bodegons són encara força admirats. Tant Chardin com Jean-Baptiste Perronneau i Jean-Étienne Liotard van explotar altres vies més espontànies o intimistes. el pastel, símbol de la gràcia de l'Antic Règim, va caure en desús després de la Revolució en benefici del neoclassicisme i de la pintura a l'oli. Encara que el pastel no ha tornat mai a recobrar aquest lloc dins del món artístic, el van continuar utilitzant, de manera destacada impressionistes com Edgar Degas. Mary Cassatt, va presentar l'impressionisme i el pastel als seus amics a Filadèlfia i Washington, així es va incorporar aquesta tècnica als Estats Units, on els pastel es van usar només de manera ocasional en els retrats. Això no obstant, a finals del segle XIX, el pastel com l'aquarel·la va tornar a agafar embranzida. El 1885 es va fundar la Society of Painters in Pastel als Estats Units d'Amèrica. La pintura al pastel es va fer popular en l'art modern a causa de l'àmplia gamma de colors brillants que té aquest mitjà.
Pintura a l'oli en barrra. Es tracten d'unes barres de pintura semblants físicament als guixos, molt greixoses i de gammes de colors molt vives que s'apliquen directament sobre el suport. Cal fixar-les per forçar la seva estabilitat i perdurabilitat. Les grans marques de pintura comercialitzen aquest producte amb més o menys sort. Aquesta pintura utilitza també com a dissolvent l'essència de trementina, aiguarràs, etc. En definitiva utilitza els mateixos dissolvents que la pintura a l'oli.
Carbonets. Els carbonets és una tècnica molt apreciada pels artistes per fer esbossos, pels seus negres intensos i per la facilitat en que pot ser esborrat. El principi la fusta preferida per fer carbonets era el salze, des del segle XIX , el sarment de vinya és el material preferit per fer els carbonets. Els carbonets s'obtenen carbonitzant fusta en càmeres a prova d'aire.
Llapis de carbó. El carbó comprimit es fa amb carbó polvoritzat, es barreja amb un agent aglutinant, es comprimeix i es sol presentar amb barretes o en forma de cilindres inserits a dintre de fusta en forma de llapis. El llapis carbó, a causa de l'aglutinant, resulta molt més complicat d’esborrar que el carbonet, per la qual cosa se l'utilitza per treballs més definitius. Una de les seves qualitats és la intensitat dels negres que dona.
Llapis de gràfit i de colors. La història d'aquest utensili comença el 1564 amb el descobriment d'una mina de grafit pur a Borroudale, Cumberland (Anglaterra). Els anglesos van tenir l'exclusiva d'aquest mercat fins que s'esgotaren les reserves el segle XIX. En Kaspar Faber a Nuremberg va establir a la seva fàbrica una nova fórmula per a la fabricació de grafit: dos parts de sofre i una de grafit. En T. i R. Rowney foren els primer en fabricar llapis dintre de fusta, com els coneixem avui. El pas definitiu el donà el 1795, Nicholas Jacques Conté, el qual va descobrir que mesclant el grafit amb argila i coent-ho al foc s'obtenia un grafit de prou qualitat, i que variant les proporcions de la mescla podia obtenir grafit de diferents dureses. Aquest és el mètode que encara s'utilitza, encara, avui en dia. Avui les millors mines s'obtenen barrejant grafit amb polímers especials. A part de les diferents dureses segons les proporcions de grafit i argila fina, a la composició si poden afegir pigments refinats, la qual cosa, ens porta a una gran varietat de llapis de colors i dureses. http://ca.wikipedia.org/wiki/Llapis http://www.ceipantigua.org/ei_lapiz2.htm