Curs de dibuix i expressió gràfico-visual |
|
|
Tema
|
Fitxa
|
|
|
Conceptes
de Teoria del Color
|
23
|
Ja sabem que la llum visible està formada per vibracions electromagnètiques amb longituds d'ona que van aproximadament de 350 a 750 manòmetres (mil milionèsima de metro). El que coneixem com a llum blanca és la suma de totes aquestes ones quan les seves intensitats són semblants.
El color afecta l'estat d'ànim de les persones, molts colors són utilitzats amb aquesta intenció en llocs específics, en els restaurants és molt comú utilitzar una decoració on el color taronja tingui un paper destacat si tenim en compte que aquest color és un excitant gàstric i per tant obrir la gana ha d'ésser interessant per a una empresa de restauració. En els hospitals, en canvi, es fan servir colors neutres, molt matitzats i freds per crear espais de serenitat i tranquil·litat per als pacients, familiars i visites. Nogensmenys, en el cas de les entrevistes de treball és sol portar roba de color fosc, ja que aquesta dóna la impressió de responsabilitat i dedicació.
Un dels primers estudiosos que va analitzar les propietats del color va ser Aristòtil, qui va descriure els colors bàsics, tot relacionant-los amb la terra, l'aigua, el cel i el foc.
Més tard, també Leonardo da Vinci (1452-1519) va classificar com colors bàsics al groc, verd, blau i vermell d'acord a les categories d'Aristòtil, afegint el blanc com a receptor de tots els altres colors i el negre la foscor com la seva absència.
Va ser, tot just entrat el segle XVIII, quan Isaac Newton plantejaria els fonaments de la teoria lluminosa del color, base del desenvolupament científic posterior.
La psicologia del color és un camp d'estudi que està dirigit a analitzar l'efecte del color en la percepció i la conducta humana. Des del punt de vista estrictament mèdic, encara és una ciència immadura a la corrent principal de la psicologia contemporània, tenint en compte que moltes tècniques adscrites a aquest camp poden categoritzar dins del dubtós àmbit de la medicina alternativa.
Tanmateix, en un sentit més ampli, l'estudi de la percepció dels colors constitueix una consideració habitual en el disseny arquitectònic, la moda, la senyalèctica i l'art publicitari.
El precursor del que ha estat la psicologia del color, però, va ser el poeta i científic alemany Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832) que en el seu tractat Teoria del color es va oposar a la visió merament física de Newton, proposant que el color en realitat depèn també de la nostra percepció, en què es troba involucrat el cervell i els mecanismes del sentit de la vista. D'acord amb aquesta teoria de Goethe, el que veiem d'un objecte no depèn només de la matèria; tampoc de la llum d'acord a Newton, sinó que implica també a una tercera condició que és la nostra percepció de l'objecte. Tanmateix, el problema principal va passar a ser la subjectivitat implícita en aquest concepte nou.
Goethe va analitzar, per exemple, els efectes de la post-visió, i la seva conseqüència en el concepte de colors complementaris, deduint que la complementarietat és una sensació que com a tal, no s'origina en qüestions físiques relatives a la incidència lumínica sobre un objecte, sinó pel funcionament del nostre sistema visual.
Hi ha encara raons, com hem pogut veure, per considerar la teoria del color de Goethe de rabiosa actualitat,
tant per la bellesa i amplitud de les seves conjectures relacionant el color amb la filosofia i per portar-nos, com a lectors, a prendre consciència de l'harmonia, de l'estètica i de la importància del color i la seva percepció en el significat de l'art.
El nombre i varietat de tals teories demostra que no podem aplicar regles universals: la percepció del color depèn de l'experiència individual. Tot i que la psicologia del color és una àrea relativament nova de la investigació científica, les civilitzacions antigues creien en la influència del color sobre els éssers humans. Tant a la Xina com a l'antic Egipte i en la Índia s'usava la cromoteràpia per curar diverses malalties.
Wilhelm Ostwald va crear una teoria del color on ens proposa una distribució i organització del color que consta de quatre sensacions cromàtiques elementals (groc, vermell, blau i verd) i dues sensacions acromàtiques amb les seves variacions intermèdies de blanc i de negre.
Consideracions generals de la teoria cromàtica
Com molt bé va assenyalar l'artista i teòric Josef Albers (1888-1976), el color és un dels conceptes més relatius a l'art. Aquest raonament és comprensible si tenim en compte una sèrie de variables que incideixen directament en la percepció que tenim dels colors i que poden diferenciar-se en tres categories: La font lluminosa. Està de més dir, que gràcies a la presència de la llum percebem no només els objectes sinó també el seu cromatisme. De les diferències i intensitats lumíniques que incideixen sobre l'objecte resulten variacions en la percepció d'un mateix color. Existeix, per exemple, diferència entre llum solar i llum artificial, i dins de la llum natural, les diferents posicions del Sol al llarg del dia fan que la incidència de llum provoqui variacions en el color de l'objecte. Això va ser indicat per Leonardo da Vinci en el seu Tractat de la pintura, on fa referència a la coloració blavosa que assumeixen les ombres al matí fins marxar tenyint de matisos cada vegada més vermellosos a mida que avança la tarda. No cal parlar de les variacions d'intensitat durant el transcurs de les estacions de l'any. Per tots és sabut que els raigs solars incideixen de forma més obliqua en el solstici d'hivern i més perpendicular al d'estiu.
En relació amb la llum artificial, i independentment dels diferents tipus que s'ofereixen al mercat, vull assenyalar dos exemples quotidians. El llum de filament o llum incandescent genera una llum de coloració groguenca i càlida que incideix directament sobre el color particular dels objectes, i l'anomenada llum blanca dels tubs fluorescents tenyeix els objectes amb una coloració blavosa.
Podem concloure que la font lluminosa o d'emissió d'energia electromagnètica exerceix una influència qualitativa i quantitativa en la percepció cromàtica.
L'objecte: Les característiques texturals dels objectes com transparència, opacitat i brillantor, entre d'altres, així com la forma i la mida, incideixen en la percepció del color. Si pintéssim, per exemple, dues superfícies amb un mateix pigment, però una d'elles fora mat i l'altra brillant, la percepció seria d'un color menys intens en el primer cas i més lluminós en el segon.
És important aclarir que no és la matèria la que posseeix el color, sinó que aquest és una percepció sensorial. La constitució matèrica i molecular de l'objecte permet que absorbeixi i reflecteixi determinades longituds d'ona. Quan observem que una poma és verda, el que succeeix és que la seva superfície absorbeix totes les longituds d'ona, menys la que correspon al que veiem com verd; d'aquí que percebem aquest color.
El subjecte: En aquest punt es fa referència al tipus d'observador. No tots els animals perceben els colors com ho fa l'ésser humà. És creença popular, per exemple, que el toro s'embraveix i s'excita amb el vermell de la capa del torero. Això és erroni ja que els bovins no distingeixen la longitud d'ona per aquest color. El que capta l'atenció de l'animal és el moviment de la capa del torero, no el seu color.
Com pot l'ull humà veure les ones electromagnètiques didibles i distingir unes de les altres? La resposta a aquesta qüestió es troba en l'ull humà, bàsicament una esfera de 2 cm de diàmetre que recull la llum i l'enfoca en la seva superfície posterior.
L'ull disposa de milions de cèl·lules especialitzades en detectar les longituds d'ona procedents del nostre entorn. Aquestes cèl·lules, principalment els cons i els bastons, recullen els diferents elements de l'espectre de llum solar i les transformen en impulsos elèctrics, que són enviats després al cervell a través dels nervi òptic. És el cervell, concretament l'escorça visual, que es troba en el lòbul occipital l'encarregat de fer conscient la sensació del color.
Els cons es concentren en una regió propera al centre de la retina que anomenem fòvea. La seva distribució segueix un angle de aproximadament 2 °, mesurats des de la fòvea. La quantitat de cons és troba al voltant dels 6 milions i alguns d'ells tenen una terminació nerviosa que es dirigeix cap al cervell.
Els cons són els responsables de la visió del color , segurament n'hi ha de tres tipus sensibles als colors vermell, verd i blau, respectivament. Donada la seva forma de connexió a les terminacions nervioses que es dirigeixen al cervell, són els responsables de la definició espacial. També són poc sensibles a la intensitat de la llum i proporcionen visió fotópica o visió d'alt nivell .
Els bastons es concentren en zones allunyades de la fòvea i són els responsables de la visió escotópica també anomenada visió a baix nivell. Els bastons comparteixen les terminacions nervioses que es dirigeixen al cervell i, per tant, la seva aportació a la definició espacial resulta de poca importància La quantitat de bastons se situa al voltant de 100 milions i no són sensibles al color. Els bastons són molt més sensibles que els cons a la intensitat lluminosa, pel que aporten a la visió del color aspectes com la brillantor i el to, i són els responsables de la capacitat d'adaptació de la nostra visió a condicions difícils i de visió nocturna.
A mes del daltonisme, que es una enfermetat en que es confonen o no es veuen determinats colors, hi ha una altra malaltia prou coneguda, relacionada amb la percepció del color, aquesta és la acromatòpsia, i les persones que la pateixen veuen en blanc i negre.
En termes físics anomenem llum i, per tant, color només a una petita part de la gran quantitat de radiacions electromagnètiques existents.
Una primera conclusió ens portaria a entendre que no només la llum és una condició necessària per percebre els colors; la presència dels altres dos components és també imprescindible. Es pot tenir llum i objecte que reculli aquesta, però si no hi ha observador no hi haurà percepció; pot haver llum i observador, però si no hi ha objecte no hi ha color.
La matèria del mon que ens rodeja i del qual en formem part, es pot dividir en dos grans apartats:
1) El primer, format pels materials que generen llum i color (parlem d'ones electromagnètiques del espectre visible, es clar !), per exemple el sol i les estrelles. En el món natural els volcans vomiten lava incandescent que a més de ser energia, aquesta genera llum. Les bombetes i fons de llum artificial de tots els tipus que en coneixem serien altres fonts d’energia i de llum.
2 ) Del segon apartat, en formen part tots els materials inerts que no son ni generen energia, en tot cas les seves components químiques i estructurals permeten rebotar-la o reenviar-la. Les pintures que fem servir per pintar i dibuixar, per exemple. A raó d’aquests comentaris que acabem de fer, se’n dedueixen els dos grans sistemes cromàtics o, per entendre’ns, de barreja de colors.
1) Sistema substractiu.- Es diu sistema substractiu, perquè la barreja dels seus colors primaris dóna un color negrot i el negre es considera absència de color o substracció (manca) de color.
2) Sistema additiu.- Es diu sistema additiu, perquè la barreja dels seus colors primaris dona color blanc i, el blanc es considera la suma de tots els colors, addició de tots els colors. El sistema de colors substractiu és el conjunt organitzat de coneixements sobre la teoria i la pràctica del color referit a la pintura com a matèria, als pigments que no són altra cosa que materials inerts.
Els sistemes de colors additiu és el conjunt organitzat de coneixements sobre la teoria i la pràctica del color referit a llums, o el que és el mateix, referit a la teoria i la pràctica de la barreja de llums artificials o naturals. Res d’això que fins ara em anunciat tindria sentit si nosaltres no disposéssim dels nostres ulls i de la pròpia capacitat de percebre la llum i el color. Biològicament els nostres ulls disposen de dos tipus de cèl·lules sensibles i capacitades per percebre la llum (la presència o absència de llum, en blanc i negre i en colors neutres, per entendre’ns) i el color amb totes les seves riques varietats i combinacions. Aquestes cèl·lules son els bastonets (sensibles a la llum i les seves diverses gradacions d’intensitat) i els cons (sensibles al color). Els nostres ulls poden rebre simultàniament informació dels dos sistemes cromàtics en una situació normal de presència de llum.
Qualsevol dels dos sistemes té els colors uns colors que anomenem fonamentals o primaris.
Els colors primaris del sistema substractiu són: el groc, el magenta i el cian.
Els colors primaris del sistema additiu són: el verd, el magenta i el cian.
El sistema que ens és més proper i pel qual tenim més facilitats per treballar en els centres d’Ensenyament en generals és, els sistema substractiu. Per aquesta raó, a partir d’ara només parlarem de sistema substractiu.
La barreja de colors primaris a parts iguals dona com a resultat colors secundaris. Aquests colors en el sistema substractiu són: el verd (barreja de groc i cian), el taronja (barreja de groc i magenta) i el lila (barreja de magenta i cian.
Es diu que un color és saturat, quan aquest no té ni rastre de blanc ni de negre. En paraules mes corrents seria un color sense aclarir ni enfosquir. El blanc i el negre son considerats, sobretot en el sistema substractiu, colors neutres. Són, per tant, colors actius, mentre que en el sistema additiu el negre seria absència absoluta de llum. El negre en aquest cas podria considerar-se un color passiu.
Sobre el tema del color cal apuntar que hi ha més colors per percebre que noms per definir-los. Moltes vegades parlem de colors per aproximació. Generalment el color ens enganya i sempre es mal de memoritzar. Podem dir, per exemple, que en Pep te l’habitació d’un to magenta. El magenta en aquest cas serveix com a color de referència, però poden ser molts magentes. Sobre aquest tema de definir els colors i, sobretot memoritzar-los, Joseph Albers va fer un experiment entre els seus alumnes tot donant-los-hi cents de paperets de colors vermells on triar i els hi va demanar que diguessin quin era el color que utilitzava la coca-cola en els seus gràfics comercials i, varen ser molt pocs, ínfims, els encerts. De vegades solem dir també que el pintor ens ha pintat la casa amb diferents matisos de verd la qual cosa es refereix a verds més clars i més foscos. En les representacions visual de la natura i de l’art trobem escales i transicions de colors.
Parlem d’escales de colors a conjunts de colors ordenats i esglaonats per criteris diferents.
Tipus d’escales.-
1) L’ escala tonal seria una escala de colors on passem d’un color a un altre de forma esglaonada, per exemple, si passem d’un blau a un groc necessàriament en el punt mig de l’escala tindríem el verd. La dificultat de realització de les escales ve definida pel nombre d’esglaons que conté, a major nombre major dificultat.
2) L’ escala de matís seria un trànsit esglaonat d’un mateix color fos al mateix color clar, per exemple.
3) L’ escala neutre o escala atonal és quan passem esglaonadament del blanc al negre, per exemple. Parlem de transicions quan transitem imperceptiblement d’un color o una intensitat de llum a una altre.
Tipus de transicions.-
1) Transició tonal és aquella, en la qual, passem d’una forma ordenada, suaument i imperceptible d’un color a un altre prèviament definits. La longitud de la transició augmenta la dificultat gràfica de la seva realització.
2) Transició de matís és aquella, en la qual, passem d’una forma ordenada, suaument i imperceptible d’un color fosc a un color clar o viceversa prèviament definits.
3) Transició de neutres o transició atonal és aquella, en la qual, passem d’una forma ordenada, suaument i imperceptible d’un color negre a un blanc o viceversa prèviament definits. Anomenem cercle cromàtic a un esquema gràfic, un catàleg on es representen de forma entenedora el conjunt de colors d’un dels sistemes ja citats. Ve a ser com una carta de colors de referència, un mapa de colors on ens podem orientar entre els tipus de colors i les seves relacions.
Anomenem contrast simultani al grau de diferència o semblança, entre dos colors contigus. Podem parlar de dos tipus de contrast: contrast tonal i contrast de matís. Com exemple del primer podríem considerar els contrast entre un vermell i un verd, com exemple del segon podríem considerar un verd fosc i un verd clar. De fet a la natura i a l’art els dos contrastos es presenten simultanis la majoria de les vegades. Potser només a la nostra consciència i ànsies de raciocini existeixen aquestes divisions .
Els colors anàlegs o harmònics: S'utilitzen de manera adjunta i produeixen una sensació de coordinació i serenitat.
Els colors complementaris: Quan són usats produeixen un efecte de agressiu, provocat pel màxim contrast quan els utilitzem junts.
Colors monocromàtics o monocromies: Les barreges de colors semblants que pertanyen a una mateixa família produeixen una sensació d'unitat i estabilitat es poden usar amb diferent intensitat, més clars o més foscos.
