ARTICLES 2006  
Articles 2005

REMBRANDT: LA LLUM DE L'OMBRA

No sabem com va començà l'art, però l'art, és un estranya bellesa conté una força que ens activa els sentits. Ens hem fascinat per les primeres formes d'expressió que van materialitzar els nostres avantpassats en les coves d'Altamira, fins arribar a l'art més avantguardista dels nostres temps. Descriure o interactuar amb la naturalesa que ens envolta, ha estat un dels objectius primers de l'home; i aquest, ha recorregut, en molts casos, a la línia per a plasmar allò que veu, intueix o sent. De manera que els llenguatges graficoplàstics, on la línia ha estat protagonista, s'han materialitzat de diverses formes al llarg de la història de l'art.
Rembrandt, reconegut com un dels millors gravadors de tots els temps, ha emprat la línia vastament per a la realització dels seus gravats. En general, es tracta d'estampes de petites dimensions amb tinta negre on podem admirar interminables traços fins de diferent tremp. Amb l'energia en que és utilitzat el traç, es pot definir la profunditat, la llum dintre de l'ombra, el contorn, les textures de l'objecte representat, i amb aquest conjunt de capacitats expressives arribar a la profunda descripció psicològica, per ressaltar, així, la destrucció de l'estètica clàssica del renaixement massa prenyada pel nombre. Rembrandt, des de la nostra perspectiva, assoleix la paternitat de l'expressionisme. La delicadesa amb la que l'autor utilitza la línia per plasmar els detalls més minúsculs, proporciona el plaer descriptiu de la realitat més detallada, com per exemple, els entranyables retrats o les escenes costumistes més caricaturesques que l'autor va realitzar al llarg de la seva vida. El seu treball gestual denota un gran domini i seguretat en el dibuix, aquest fet queda evidenciat en aquest conjunt de gravats de temàtiques vàries que ens ofereix la Fundació Caixa de Catalunya. La infinitud dels traços que Rembrandt crea, es converteixen en fosques masses, quan es tracta de descriure profunditats, generar volums, definir les perspectives més realistes. El tractament de la foscor per acumulació de traços ens permet visualitzar les diferents llums que capten els seus ambients convertint-la en enlluernadora, dirigida o ambiental o senzillament construeix refinades escales grises que s'escampen sobre el paper.
A l'exposició podem contemplar un imponent treball lineal que evidencia, que Rembrandt, posseeix un domini absolut de la tècnica del gravat, del dibuix -com ja havíem dit- una factura minuciosa i una incomparable destresa. Per aquest motiu cal observar la seva obra amb el deteniment necessari per a captar la seva majestuositat i no perdre fil d'una fina i extremadament educada mà.
Les estampes d'aquesta exposició procedeixen de les extraordinàries col·leccions de les Biblioteques nacionals de França i Espanya, les quals han comptat amb el suport de la Fundació Caixa Catalunya per reunir aquesta col·lecció en un marc incomparable com és la Casa Milà, coneguda com la Pedrera. Barcelona enriqueix la seva oferta cultural amb aquesta exposició, la qual compta amb cent quaranta estampes que inicien un període de homenatges per al IV centenari de la mort de Rembrandt (1606-1669) Un del pintors més importants d'Holanda pertanyent a la generació de Rubens i set anys més jove que Velázquez.
"La llum de l'ombra", tal i com s'ha denominat l'exposició, vol fer una primera aportació d'una visió més àmplia sobre de l'obra d'aquest creador. Un ampli repertori de gravats detingudament triats, són el manifest d'un geni que queda evidenciat en aquesta retrospectiva dels seus gravats.
Per la realització dels gravats, Rembrandt dibuixava, en molts de casos, directament sobre les planxes, i les sotmetia a retocs amb el burí. Variava les tintes i els papers fins obtenir els efectes desitjats de llum, d'espai i del tractament de la imatge per tal de recollir, de la millor forma possible, el significat simbòlic i expressiu de cada peça . Rembrandt utilitzava dues tècniques de gravat: la punta seca i, majoritàriament, l'aiguafort.
En la punta seca l'artista dibuixa directament sobre la planxa, no sabem fins a quin punt utilitzava esbossos previs. Hem de suposar, vistes algunes imatges gravades invertides que si utilitzava esbossos. El gravat a la punta seca, seguint el fil descriptiu de la tècnica, es porta a terme ratllant amb un burí la superfície de coure, realitzant segons la pressió de la ma solcs més o menys profunds que deixaran emmagatzemar més o menys tinta.
Els principis de la tècnica de la l'aiguafort són prou senzills: sobre una planxa de coure prèviament coberta de vernís protector respecte dels àcids, l'artista dibuixava amb agulles, tot retirant el vernís amb aquesta operació. El coure de la planxa que queda al descobert és atacat per l'àcid creant un solc vertical sense rebaves, al contrari que la punta seca. En aquests solcs serà on es dipositarà la tinta per tal de transferir el dibuix a un paper. El conjunt del procés es evidentment laboriós, com pot saber qualsevol persona que hagi treballat amb aquest sistema d'impressió artesanal que es correspon a una època on encara era prou funcional a l'hora d'il·luminar llibres o d'il·lustrar-los.
No ens cansarem d'insistir en que els gravats de l'artista mostren les seves grans aptituds tècniques i capacitat de treball, però, cal matisar que, darrere de les seves aptituds com a pintor o gravador, hi ha una gran capacitat com a dibuixant forjat a traves de molt treball anterior. El seu gran domini tècnic li permet fer les descripcions més detallades del món que l'envolta, en aquest aspecte podem dir que Rembrandt dona al dibuix el valor que els artistes italians del Renaixement, també li donaven. Per tots ells, el dibuix és la base de totes les arts plàstiques.
© Betlem Planells

C A R A V A G G I O      a l      M N A C

Vam emmarcar la visita a l'exposició de Caravaggio al Museu Nacional de Catalunya, la seva solemnitat i la seva tensió lumínica, amb perllongads i desencaixats farts de riure a dintre del cotxe. Val a dir que el tema pel qual vam riure no fou, en cap dels dos casos, l'exposició, no fos que algun posat historiador o crític d'art se'ns disgustés.
De tornada, va sortir a la conversa, la comparació entre les obres de Tapies i les de Caravaggio, tot pensant, sobretot, amb el component de la velocitat d'execució de l'obra. De seguida ens van venir al cap, les velocitats dels nostres temps i la velocitat que podíem atribuir a la societat on visqué Caravaggio. Es evident que l'absolescència planificada, era un concepte no nat en el barroc, en canvi per a nosaltres aquest concepte ens era tan familiar com la pesantor de les mosques el mes de setembre. El temps ha esdevingut vertiginosament valuós a nivell econòmic, tant com miserable a nivell degustatiu. Anar a veure una exposició com la de Caravaggio, ens permet reafirmar, encara més el nostre present. Ens hem depilat tot el barroc, a Michelangelo Merisi i tots aquells que continuaren el seu llegat estètic, amb una jornada matinal de diumenge plujós. Ha estat una exposició espessa i densa com l'oli de llinosa. Sort que en sortir, l'aire, encara fresc de mati de tardor, ens ha delectat amb la vista estesa i dormilega de la ciutat de Barcelona. Hem vist detingudament les desiguals obres del M. Merisi, hem gaudit, pausadament, del seu David i Goliat, del seu just i precís coneixement de la composició, la anatomia, del magnífic tractament de la llum i el color. Hem parlat de teixits, tant de les fibres tèxtils naturals emprades a l'època i protagonistes en els quadres, com del lli natural emprat com a suport d'aquelles joies pictòriques. Hem comprovat el desigual tractament i resolució de moltes de les obres exposades. Se'ns ha travat la llengua en conversa tenebrista. Hem vist la pintura propietat dels monjos de Montserrat i hem comentat que els hi ha tocat la loteria. Ens hem sorprès de veure com, una simple mossegada de llangardaix, esdevé tema pels artistes del Barroc: adéu als grans temes transcendents i gairebé arqueològics del Renaixement!.
Tot d'una hem passat de la minsa sala de Caravaggio a les sales dels seus acòlits. Hem pogut veure la bassa d'oli estètica que havia estès el mestre; la qual abraçava, tot Itàlia, Espanya, i un bon tros d'Europa tot i que aquesta última, amb menys representació a l'exposició. Una vegada fet el recorregut, em tornat sobre les nostres passes per remirar i tornar a mirar sis quadres i un cap que ens ha recordat la pinzellada apassionada de Rembrant . Al cap i a la fi, el que un desitja, en un diumenge de tardor que hom ha dedicat a la cultura visual ,és retenir a la retina -perdo per la musicalitat redundant- el millor que ens ha ofert l'exposició: el ja citat, David i Goliat, de l'artista protagonista de la mostra, dos bodegonets, un d'ells torçadament composat per Zurbaran, amb el raïm massanet més ben descrit i la cadernera més forçada. El bodegó rodó d'en Pereda amb els nous més rutilants del món. Dues obres de "Lo Spagnoletto" per la composició i pel tractament de dibuix i textures formals. Finalment, em remirat i em assaborit un Diego Velázquez minimalista, l'apòstol Sant Pau. Que difícil i que brillant es treure coses de gairebé el no res!.
Amb la retina ben pintada, hem sortit de l'exposició i sant tornem'hi: els controls per les bosses, una gentada, la recollida del paraigües trencat tornant a fer una exuberant cua, la ciutat lluenta, el pàrking atapeït i adéu siau que som de poble.
Us irem com bons minyones que és una exposició recomanable tot i la existència del món.
© Marià Roig

ART BASEL IN PROGRESS
La feria de las vanidades. Puede estar contento el Sr. Samuel Keller, Director de Art Basel 37 que ha conseguido la cuadratura del círculo. Este año la feria ha acogido a 270 expositores, más que nunca. Se calculan unos 2.000 los artistas representados. Estilos "oficiales", Moderno y Contemporáneo, en la planta baja lo moderno y en 1ª planta el estilo contemporáneo. Se calcula que acudieron unos 50.000 visitantes, o como dice la organización, coleccionistas y admiradores del arte de todo el mundo. El slogan de la feria para atraer a clientes es el siguiente: (intentaremos traducirlo en parte):"Art Basel atiende por igual a todo tipo de clientes, aquellos que apenas pueden gastarse unos pocos dólares en un múltiple de un joven artista hasta los "museum quality masterpieces" que pueden valer varios millones". El diario New York Times calificó la feria cómo: Olympics of Art World. Un negocio redondo para los organizadores y para los galeristas que aparecían bastante contentos con las expectativas de venta. Hay que tener en cuenta que resulta muy difícil, en un espacio tan amplio y condensado como es la feria, atraer a los visitantes con propuestas originales y por lo tanto, vender algo. Un tanto por ciento muy elevado de artistas son clónicos, lo cual induce a la confusión ya que es complicado ordenar las visiones y relacionar los proyectos. Hay demasiada exhuberancia artística, o está mal expuesta. Son centenares las imágenes que se parecen, incluso da la sensación de presenciar una especie de encadenamiento en donde los artistas se influyen unos a otros y a la vez son influenciados por los antiguos maestros de una forma tan hetereogénea que estamos llegando a la babélia artística. Paseando por la feria y superando ésta primera impresión feroz, llegas a situarte en el mundo sutil y apasionante que te proporciona la espléndida visión de innumerables piezas de alto valor artístico. Encuentras a cualquier artista pintor o escultor del siglo XX, ésta sensación sólo se produce en Art Basel, naturalmente hablando sólo de ferias de arte. Puede parecerse a lo que le sucedió a Stendhal en Roma durante su primer viaje. Todo ello está a la venta y no precisamente "All'incanto", hay algunos precios absurdos de obras de artistas sin currículo, será difícil cumplir con el slogan. También están los grandes vendedores, los galeristas de prestigio y marchands que llevan un montón de años en la brecha, como Denise René, con su estilo inconfundible de escoger las obras para la feria. Hemos comprobado de que a nivel medio, pensando en artistas cuya obra esté algo situada,los clientes escogen a tenor de una especie de endogamia a la hora de comprar algún objeto. Nos referimos a que los clientes de las galerías participantes acostumbran a ser de la misma nacionalidad, o sea, los franceses compran cosas francesas de artistas franceses en galerías francesas y así casi para todo el mundo. De hecho seguramente si no fuera por la asistencia a las ferias, muchas de estas galerías no podrían subsistir, aunque ellas mismas se quejan por el elevado precio de la superficie de los stands que limita en mucho su capacidad de oferta. O sea que si la participación es muy cara es lícito pensar que los compradores no gozan del mejor precio de las obras. También puede ocurrir que el galerista soporte el gasto pensando en la inversión en tal o cual artista, por los siglos de los siglos, amén, repitiendo año tras año las propuestas que ellos piensan que sean las mejores, hasta el triunfo final. En Basilea te das cuenta, si la visitas algunos años seguidos, de cuales son las apuestas verdaderas, por ejemplo: Una visita al stand de Bischofberger permite comprobar de lo que estamos hablando. Ya hace muchos años que Bruno Bischofberger apuesta por Miquel Barceló, ésta actitud es la que despierta confianza en los clientes y es: "El camí compartit" entre artistas y marchands. En este stand pudimos ver de que sus obras, las de Barceló, estaban vendidas y a buen precio!. Sería interminable la lista de artistas y galerías que merecen su visita, por lo tanto nos referiremos sólo a aquellas que nos hayan impresionado de alguna forma y que vaya por delante de que el firmante procede aleatoriamente a citar las cosas y cuadros que ha visto. Para empezar nombraremos a Tony Oursler que desde hace unos años domina la escena del video-art, con la creación de muñecos animados (Dolls) que interaccionan con los espectadores. Plasma la imagen sobre unas esferas ovoidales de policarbonato , con un video-proyector a cristales líquidos, que son vistas de ojos o bocas en movimiento acompañado del sonido de unas frases hechas que a veces son lamentos. Es muy impactante.
Para seguir en la feria, conviene visitar algún stand de alguna galería americana (es en la única feria de Europa en la que participan), entramos en Acquavella de New York. Allí contemplamos las mejores piezas. Un Miró extraordinario, diversos óleos de Picasso, un espléndido Braque, un óleo de Ferdinand Leger. Otra galería americana: John Berggruen de San Francisco con varias esculturas de Frank Stella que son deliciosas amalgamas metálicas policromadas. Llegamos a los stands de las galerías españolas: Alvear, Joan Prats, Aizpuru, Soledad Lorenzo. De los artistas presentados, todos de muy buen nivel, recuerdo a Jordi Colomer "Nuevas Construcciones", Susana Solano, el óleo inmenso de Juan Uslé, Helena Almeida, Jaume Plensa con las esculturas numéricas,(guardo un buen recuerdo de la magnífica fuente escultura de Chicago). Visitamos la Galleria Continua de San Gimignano que han abierto una sucursal en Shangai! Parece interesante recordar a tenor de lo dicho, que en el año 2003 se produjo una conferencia en el ámbito de los programas de la feria, se trataba del "The Future of the Museum profile China". El gobierno chino mandó al Sr. Wang Huangsheng, director del Guandong Museum de Cantón, para explicarnos el proyecto de construir 1.000 nuevos museos de arte contemporáneo en 12 años, hasta el 2015!, y de paso pedir la colaboración de Art Basel para mejorar la feria de Shangai Art. Pasamos por la galería Artiaco de Nápoles, Giulio Paolini, Jannis Kounellis, también tuvimos la impresión de que el neón, como elemento artístico, imperaba en diferentes galerías. Recuerdo un bosque de neón, muy interesante y también diferentes poesías visuales siempre con textos muy incitantes.
Acabamos apuntando que para aquel que no haya podido visitar esta feria ahora en el mes de Junio, deberá esperar sólo seis meses, para asistir a otra edición de Art Basel, Esta vez pero, será en Florida, el mes de Diciembre próximo, se inaugurará la 3ª edición de Art Basel Miami Beach , que es la hermana americana de la feria suiza. ABMB es nuevo tipo de evento cultural que combina el show del mercado del arte contemporáneo con un excitante programa de exposiciones singulares, incluye piezas musicales, películas, video digital, fashion, arquitectura, diseño y tiene un apartado de esculturas "Plein Air". La feria, dicen, destina muchos esfuerzos para proyectar nuevas ideas en el arte contemporáneo, iremos a visitarla.
© Jordi Vilafranca
JVILAFRANCA@arte.it

CERET: MUSEU GRAN, POBLE PETIT

A la banda del Rosselló, ben a prop de la Junquera, es troba el poble de Ceret. No és fàcil trobar una agrupació humana, relativament petita que disposi d'un Museu d'art modern de tamany petit mitjà, de la categoria del de Ceret. No sols disposa d'una col.lecció permanent, justificable amb la seva qüalitat, només per la presència de peces magnifiques de Marc Cahagall, Picasso o Miró; també, una programació de bona qualitat, de la qual, avui volem destacar l'exposició que hem visitat : Matisse-Derain (Colliure 1905). Aquesta és una exposició que ens descriu un estiu, ja mític, on la química entre Derain i Matisse i d'ambdós i el màgnific entorn mariner de Colliure, van fer possible allò que a la història de l'art entenem com fauvisme. Encara moltes de les obres poden ser aparellades amb els espais que en foren l'origen. L'exposició pren un caide pedagogic i documental, ja que, no només podem gaudir de les màgnifiques obres dels dos autors, sinó també, valorar una documentació ja sigui gràfico-fotogràfica o escrita que en ajuden a entendre la bona entesa a la qual ens hem referit. Aquesta exposició commemora el centenari del fauvisme i l'estança dels dos artistes a Colliure, l'estiu de 1905. A part de màgnifics paisatges de pinzellada autònoma i expressió minimalista, podem veure a l'exposició el que podriem anomenar retrats creuats entre els dos artistes. Nosaltres personalment destacariem el retrat de Matisse fet per Derain on el tractament cromàtic fou absolutament trencador. Dels paisatges, en senyalariem el seu fresc cromatisme, la pulcritud del color i la continguda dicció de les aïllades pinzellades, aplicades, tantes vegades, sobre una desangelada tela.Tambe els audiovisuals ajuden a completar una informació, perfectament ajustada al tema de l'exposició. L'espai i distribució del museu és acollidor i gens excessiu. Es un d'aquests museus de dimensió humana i, que en aquest cas, conté l'alegra i espontània humanitat d'uns fauvistes que esdevenen un lluminós regal pels amants de les arts plàstiques.
© Marià Roig

PERE SERRA MECENES A MALLORCA

Per una carretera vorejada de marges arribem, quasi de sobte, a la porta de la finca on viu el nostre protagonista, Don Pere Serra. Una vegada passat el llindar, pujant per una costa, gaudim a dreta i esquerra del paisatge extraordinari dels arbres fruiters, llimoners i tarongers a dojo, típics de la terra, ja famosos en el passat per tot Europa. Hem arribat a la terrassa de la casa; segut en una taula rodona ens espera el nostre amfitrió, desprès de les paraules
de rigor i benvinguda seiem tots al seu voltant. Don Pere fa preparar un suc de taronja de collita pròpia que confirma l'excel·lència del que ja sabia: La dolçor dels cítrics de Sóller és única, avui es diria " light". Als segles XVIII i XIX foren els temps del comerç pels sollerics. Gracies als seus cítrics, plantats en aquesta vall natural orientada a Nord, s'estableixen a Catalunya, Occitània, València, Genova, etc., com a comerciants de fruita durant molt de temps.
La Vila de Sóller, ciutat de la Mallorca Occidental, veu el mar per un port natural, lloc singular i estratègic, tancat a la resta de l'Illa per les muntanyes de la Serra de Tramontana. Els seus habitants posseeixen un esperit emprenedor especial, hereu del passat.
Don Pere resulta un personatge singular, a penes iniciada la conversa la connexió fou positiva, gracies també, a la presència del pintor Joan Ramis "Sineu" a la reunió, amic personal de Don Pere i que va facilitar el contacte. La resta va seguir fluidament i sense guió, però dic singular per la seva vessant artística. Totes les seves activitats que sons moltes i molt variades i que en part defineixen la seva personalitat, queden esvaïdes darrera del temperament artístic, que és el predominant i el que segurament fixa les decisions... Ell mateix ens cita un exemple:
-"Mantenir el diari "Balears"en costa doblers. Recordo que a la setmana de canviar la llengua del diari de capçalera: "Baleares" a "Balears", la majoria dels subscriptors es donaren de baixa"-.
Tenin en compte que han passat mes de vint anys i la situació lingüística ha millorat molt poc, resulta clar que Don Pere Serra és un "resistent" i això forma part de les característiques essencials dels artistes i diria més, son la tríada: Qualitat, paciència i resistència.
-"La intransigència racial és prou corrent a Mallorca,- continua Don Pere- el català com llengua pròpia està en retirada. La meitat de la població mallorquina prové de l'emigració i rarament fa ús del català i la Policía i la Guardia Civil acostuma no parlar-ho. Aixó no passa a Catalunya, els catalans han ensenyat el català als nou vinguts que han volgut. Dona la impressió que a nosaltres no ens agrada la nostra terra, ni el mallorquí ni res, les postures no sons clares i la manipulació regne per tot arreu. A tenor de la pressió migratòria i la tendència al "castellà escènic" de les noves generacions, al català li costa molt progressar, sigui clar però, que una llengua no és perd si aquells que la parlant no deixant de fer-ho"-
Don Pere Serra és un gran col·leccionista d'art. La pintura, escultura, ceràmica, obra gràfica, bibliofília, etc., formen part d'un gran fons artístic reunit a traves dels anys amb notable esforç personal. Ha escrit llibres sobre la seva col·lecció; un es titula: " 101 Pintors, Memòries d'una Col·lecció", recomano la lectura, només als experts, els"amateurs" deuran abstenir-se. L'autor transmet un cúmul de variades anècdotes, il·lustrades amb noms i cognoms dels seus col·laboradors, marxants, experts i crítics d'art i naturalment, molts artistes i alguns, desgraciadament morts, i altres vius. (Tambè ha publicat un altre llibre: "101 Escultures a la Vall de Sóller") Pot-ser i sense adonar-se, que sigui Ell qui projecta un estil propi i artístic en el context de la seva col·lecció. El llibre està escrit amb un to amable, quasi familiar, un to que també utilitza en el decurs de la nostra conversa. Per un visitant ocasional, com és el meu cas i gaudint de la seva companyia, passejar pel "Jardin Vivant" de casa seva, és una experiència única. Hi veus una extraordinària exposició d'escultures en un territori poblat de molts animals de corral, amb peces imponents, com la d'en Henry Moore, anomenada: "El Mur", o altres de Serrano, Riera i Aragó, Subirachs, Angel Soto, etc, moltes meravelles reunides en un sol espai viu i en transformació, que és un plaer i ajuda molt en la comprensió del seu propietari.
Part de la col·lecció avui forma el Museu "Es Baluard", autentic Museu d'Art Contemporani i dic autentic per que els seus fonds procedeixen d'un col·leccionista i la majoría son anteriors a la seva creació.Era una col·lecció privada, amb un estil i tendencies definides i propies; que resulta d'un valor inestimable doncs ha estat formada a traves dels temps i amb l'energía del que destinava puls i talent buscant el cuadro o l'escultura per anar completant el seu coneixement i reunir un fonds d'obres suficients. Aquest és el "Camí compartit" del col·leccionista i el mon de l'art que acaba finalment en la formació d'un museu i que desprès acollirà les obres donades per altres mecenes o artistes. El millor destí final del fonds de Pere Serra es el Museu, aquesta aportació fundamenta el seu carácter original i artistic que perdura en el temps.
"Es Baluard" és un museu de construcció recent dins d'una recuperació històrica, o sigui: "Es Baluard de St. Pere" era un bastió de defensa del segle XVI completament restaurat que serveix al Museu de part de la seva estructura, va ser inaugurat el any passat amb totes les autoritats al complet. Ens diu D. Pere:-"Les uniques persones que han estat sempre al meu costat en el projecte del museu son: El Rei Joan Carles, Maria Antonia Munar, Jaume Matas, Joan Ramis i Joan Fageda. Sobretot a sa Majestat D. Joan Carles que amb deia: -Pere, la cultura es el turismo del futuro, adelante con el museo-. Ha sigut un recorregut llarg i complicat, però val la pena el camí per que la fi es extraordinária"-
La col·lecció del Museu es vària i heterogènia però la nostra crònica forçosament serà parcial donada la seva amplitud. Hi ha quatre artistes que destaquen per diferents motius sons: Juli Ramis, Pablo Picasso, Joan Miró i Aligi Sassu que surten del conjunt, tant per la qualitat de les coses exposades com per la relació que significa el temps passat al costat dels artistes i les vivències generades entre el col·leccionista i els creadors.
El grup de ceràmiques exposades de Picasso és notable ja que és difícil trobar una munió similar de peces i sobretot de Picasso. Aixó ens permet una contemplació múltipla de les obres de l'artista, personatge per excel·lència i que ha marcat una fita dins de l'art, amb prou perspectiva i quantitat per fer-se la idea de la seva vàlua. La relació de Don Pere amb Miró mereixeria un article complet i les seves paraules serveixen per il·lustrar-ho: -"Soc un home Mironiá, el seu contacte va influir en mi i en va fer canviar de la nit al dia. Ara tinc la desgràcia de viure el desgavell de les actuacions dels seus hereus. La Succesió Miró està arruïnant la memòria de l'artista. A part de les actuacions arquitectòniques negatives de l'ambient que rodeja la Fundació, que abans era la casa i l'estudi de l'artista, ja Miró havia manifestat el seu rebuig sense èxit, avui és mes greu. Assistim a la venda del material de Miró en propietat de la família fins ara, i que tothom esperava que fos donat o cedit a una de les Fundacions que existeixen, a Palma o Barcelona. No sembla que hi hagi intencions de noves donacions. El mercat pressiona i la carn és dèbil."-
Juli Ramis és un dels pilars de la col·lecció de Don Pere, a pesar de que aquesta circumstancia no sembli ben reflectida per l'espai ocupat dels seus quadres a la mostra i dona la impressió com si foren fora de context. Algú ha pensat potser, que la quantitat d'obra seva era excessiva! Amb Aligi Sassu succeeix quelcom de similar, no semblen prou bé representats, no coneixem els motius.
El Museu espera els contactes amb artistes que vulguin recolzar-lo, la col·lecció obra la porta a noves integracions. És un bon moment, ara tenim l'oportunitat de veure moltes de les obres del fons i tindria que servir per engegar una reflexió conjunta de col·leccionistes, marxants, públic, artistes, crítics i historiadors, per escollir la direcció a continuar dins del magma artístic actual. A Mallorca hi viuen tres mil artistes, podria ser una pista per seguir. De fet és la continuació de l'esperit del col·leccionista Serra: 1.- Atenció a les fornades d'artistes de la terra. 2.- Ulls a Catalunya i Espanya. 3.- Informació Europea i Americana. 4.- Doblers suficients per comprar i contractar exposicions singulars.
El Museu gaudeix d'un espai únic com és el Aljub, que en el moment de redactar aquest article, està ocupat per una magnifica exposició de Fabrizio Plessi. "I lavatoi dell'anima", que son imatges en televisors dels safareigs publics de Bombay. També disposa d'una important representació d'escultors, amb escultures en gran format, ben disposades a l'entrada del recinte "Plein Air", treballs en "cortén" de Gerardo Rueda i Amadeo Gabino, mes endavant trobes Anthony Caro "Barcelona rose", altres de Richard Serra, Jorge Oteiza, Jaume Plensa, etc.
Don Pere Serra pot estar content, a pesar de totes les turbolències passades i altres que poden encara bufar, la realitat supera els seus somnis, el Museu està obert. La gent pot admirar les peces reunides i compartir el viatge del mecenes que seguirà configuranse en el temps gracies al seu temperament.

©Jordi Vilafranca
JVILAFRANCA@arte.it

La llum de la perifèria: Joseph M. William Turner

Havia vist Turner en reproduccions i eren obres sobre Londres. Avui he vist, si no em falla la memòria, per primera vegada directe, obres de Joseph Mallord William Turner, obres on l'autor anglès recrea la vella, noble i salabrosa ciutat de Venècia. Llum de ciutat rància barrejada amb la seva pròpia "llum". Una i altre es trobaren i s'afalegaren mutuament en enamoraments consecutius. La Fundació La Caixa ha tingut l'encert de programar aquesta exposició en el seu edifici emblemàtic de casa Ramona, rebatejat: Caixa Forum. Netejades les suors de les treballadores i els treballadors de la vella fàbrica hem pogut gaudir de les suors estètiques i madures d'un artista, que com ningú, havia documentat amb tanta precisió les seves sensacions visual davant la magia provocadora d'una ciutat capaç d'abrasar-nos amb la seva màgia i la seva dilatada i feixuga història. Quan visita Venècia, Turner només en va trobar les restes del dinamisme comercial cultural del port que havia estat la gran porta d'entrada a Europa, també de partida, de la ruta de la seda. La patologia de la ciutat i el sabor orientalitzant, romania encara viu davant els ulls d'un artista que trobà en la ciutat l'excusa perfecte per donar la màxima obertura a la seva sensibilitat. En les llums definides entre la vigilia i el somni, o les seves inverses, a la sortida del sol, el Sr. Turner fou capaç trobar les espurnes de l'ànima creativa, el lleuger alè, desvestit d'ornaments i romanços; la netedat, la finura i la espontaneitat d'un art madur que apuntava inel.ludiblement a nous temps i que obrien la porta a tot l'art posterior, a l'art modern.. Mentre mirava aquelles obres; sobretot les aquarel.les, recordava el meu amic Vicent Calbet, la música de Donovan i moltes de les premises de l'art oriental. Vaig pensar que en el fons del Budisme, agafa un paper bàsic, el fet de adonar-nos que el món se'ns esmuny. Venècia hi és i no hi és, a la vagada, tot d'un cop. Es com si Hamlet haqués dit: ser i no ser, aquest és el dilema, per comptes del que realment li va fer dir Shakespeare. Amb moltes d'aquelles obres, Turner superà les dualitats i contradiccions que fou capaç de sentir i percebre. En psicologia profunda s'ha parlat sempre de dos tipus de visió que s'han anomenat central i perifèrica. Turner acostant-se a la llum difusa, desenvolupa també, i a nivells mai vistos per la seva època, la visió perifèrica. El conjut i la visió de cop, desballesten la construcció raonada descriptiva i lineal de l'estètica imperant. El que se suposava que se li demana a l'artista en la seva època i, gràcies a ell també en epoques posteriors, es trenca davant l'obra negativa de Turner, si tenim en compte les exigències de la descriptiva mecànica a la qual la gran majoria dels artistes estaven lligats. Amb aquest trencament, Turner obre les portes, de manera rotunda, a l'art modern.
Mentre escric aquestes ratlles -les quals tenia imperiosa necessitat d'escriure- encara sento les delicades pinzellades i esvalotades en la recerca de la llum, aquella experiència tantes vegades heterodoxa de moltes cultures. La llum ha estat convertida en protagonista, tan ben destilada per Turner, com el millor dels wiskies, i tot, per a gaudi d'aqells que volen esdevenir embriacs de llums, no només físiques, sinó de llums que poblen els sentiments de l'ésser humà.
© Marià Roig

Abrí la puerta con sigilo...

Abrí la puerta con sigilo y entré apresuradamente para sentarme lo más rápido posible en uno de los asientos libres de la fila trasera. Cuando tomé mi puesto me percaté de que no había visto antes un lugar así. Inspiraba miedo, mi piel empezó a erizarse por el frío. Y fue entonces cuando me di cuenta de que estaba rodeada de locos. Dementes abstraídos en sus propios mundos imaginados que, con la mirada perdida, escuchaban las palabras de quién sin duda parecía ser su líder, su guía o maestro.

Mi curiosidad venció el terror que me infundía la desgarrante situación. Y fue así como me enteré de cuál era el mundo ficticio en el que vivían esas personas. Con sus discursos tan marcados por el realismo -porque de verdad se creían lo que decían- me sumergí completamente en la estructura social que describían que, para mí, fue como una viva recreación del mismo infierno. No obstante, ellos parecían indiferentes a los enormes desagravios que yo sentía al escuchar sus palabras. Y fue así como entendí un mundo que habían creado a partir de idénticos principios a los de Satanás para establecer su ardiente reino.

Vivían en tiempos de falso esplendor, convencidos de que su civilización, construida sobre el consumo, perduraría más de lo que hicieron otras. Su época se abocaba en la frustración. Ya nada les consolaba. Nada les preocupaba. Tiempos de incertidumbre, en los que cada cuál se protegía con un marcado individualismo. Importaba sólo el interés propio, sobreponiéndose totalmente al colectivo. Yo, amante de la literatura, creí estar confundiendo la verdad con la mentira. Los mejores autores habían dicho que sus libros no eran más que grandes mentiras escritas. Desde que había entrado en esa clase me fascinaba pensar que estaba en una de las historias inventadas por García Márquez, Isabel Allende, Paulo Coelho o Saramago. Pero esos escritores ya no tenían lugar en esos tiempos estériles, en los que el arte era publicidad y la mejor literatura estaba al servicio de los grandes fabricantes de compresas. Es más, los locos acoplaban sus vidas a las opulentes palabras publicitarias. Así me sorprendió ver cómo con una compresa Evax la mujer se sentía mujer, a gusto consigo misma; las amistades perduraban toda una vida gracias a Estrella Damm; un niño conseguía realizar todos sus sueños debido al inmenso poder que ejercía sobre él la chocolatina Estratos.
Locos, más cuerdos que yo misma. Que vivo mi realidad difuminada con la ficción; con sueños imposibles y esperanzas dolorosas.
© Iara Houghton Villoldo
Novembre 2004


L'artista català Antoni Muntadas (Barcelona 1942), considerat el pare de la integració de les noves tecnologies en el art contemporani, serà qui representarà l'Estat Espanyol a la Biennal de Venècia. En aquesta ocasió el comissari del Pavelló és l'eivissenc Bartomeu Marí, actual Cap d'Exposicions del MACBA i gran especialista en art contemporani.


Comentàvem - que els colors que habitaven les paletes impressionistes, no eren, ni de bon tros, els mateixos que els de la paleta renaixentista - . De fet, la paleta veneciana tenia subtils diferències amb paletes properes en el temps i l'espai. Sempre, el pintor ha tingut una dependència inconfessa de l'alquímia, de les arts de l'apotecari o dels serveis de la drogueria. Tanmateix, per sort, podem establir els nostres somnis en unes substàncies de croma efervescent.
- Les arts han trobat aixopluc en els nostres desitjos i els colors els han vestit de joia. Entre comentari i comentari, seguien els pinzells farcint d'imatges la tela. Imatges i formes diverses, equivalents als homònims artistes que, per afecció o teràpia, poblaven aquella càlida aula de cultura plàstica. Un grapat d'amics, un grapat de pots de dissolvent que els més refinats anomenen trementina, unes pinzellades d'anarquia i una de cavallets descolorits, donen vida i relació al conjunt d'artistes al voltant d'aquella prosaica i malfardada estufa de butà. Ho hem provat tot, el paisatge carrincló, el retrat, el bodegó presencial i omnipresent, la copia dels clàssics, dels moderns, els salt al buit ( diguem-ho clar: l'obra de creació sense tema previ ). Però, entremig de tot, el pebre i l'all; els comentaris d'uns i d'altres, les propostes, la tendresa que s'esmuny entre les paraules i les precisions, la tensió i la plàcida percepció, les lletres que retrunyen contra els vidres atrotinats de l'aula vella d'un vell col·legi de monges. Les paraules que fan companyia, com un terratrèmol ascendeixen fins un cel de color dens i núvols tènues. Estem junts. Anem a mitges amb el món....Ens convidem a la bona ventura !

© Marià Roig

 

6-12-04
Visita a l'exposició de Georges Rouault (Paris, 1871-1958) FUNDACIÓ CAIXA DE CATALUYA.
La Pedrera, provença 265, cantonada passeig de Gracia. Barcelona.
Ja teníem vista obra d'en Rouault escampada per llibres diversos. És un artista que havíem passat, però, de resquitllada. Pel que hem pogut comprovar i, no ens ha vingut de nou, el seu aïllament volgut, respecte dels corrents artístics de la seva època, no ha restat, ni un bri, de la seva coherència expressiva ni de la seva intensa concepció dramàtica de l'art. La seva obra, tota ella i, sobre tot, a la seva maduresa, esta sostinguda per uns criteris ètics molt sòlids a més d'una expressivitat cromàtica i de dibuix molt expressiu. La seva plàstica és essencialista i compromesa, intensa i dramàtica. Molts dels seus títols escanten el seu posicionament ètic i polític: Plus le coeur est noble, moin le col est roide ( Més noble és el cor, menys rígid és el coll ).
Una part de l'exposició està dedicada a la seva primera época, una obra plena de temes bíblics i paisatges. Marcat per la mort del seu professor Gustave Moreau, s'acosta a la descripció de temes de la seva realitat social, extreu la seva força plàstica dels corcs de la societat, de les prostitutes del circ i de la comèdia de l'art, de personatges marginals dels ravals de París i, curiosament, escenes de judicis, on persona jutjada i jutge son vistos amb els papers embullats, unes pintures ideals per ser penjades en despatxos i palaus de justícia per encetar una profunda meditació sobre l'exclusió social i la justícia mateixa. Ell confessava que per tot l'or del món no hauria volgut ser jutge. Descobreix el cristianisme d'una forma compromesa de la ma de d'escriptors com Jacques Maritain, Joris-Karl Huysmans i Léon Bloy, la qual cosa li suposa un enriquiment intel·lectual, la potenciació del seu compromís ètic i, nogensmenys, la solidificació de la seva estètica social.
En el patir dels exclosos i marginats, veia el patir de Crist, i la pietat que sentia per els protagonistes del drama humà esdevenien conseqüència de les seves concepcions evangèliques. La seva obra esdevé una paral·lela estètica a l'existencialisme cristià de Gabriel Marcel.
La segona part de l'exposició esta composta pels gravats de la col·lecció Miserere.
A partir de 1917 i al llarg del període d'entreguerres el gravat ocupa un lloc primordial en la seva producció artística. Realitza moltes sèries de les quals en podem destacar l'esmentada Miserere. Aquesta obra, empesa per l'horror de la guerra i per la mateixa mort del seu pare, esdevé senyera de les tragèdies humanes i a les espurnes de la dura existència de l'ésser humà.
La seva obra està en deute, molt lligada al seu mestre Gustave Moreau, al qual dedica la col·lecció Miserere amb paraules entranyables , magníficament escrites, per cert:
Dedico aquesta obra al meu mestre Gustave Moreau i també a la meva valenta i estimada mare que, a costa de moltes vigílies, em va facilitar els primers esforços a la cruïlla de camins per on, jove pelegrí de l'Art, ben indefens, errava. Hi afegiré que en aspectes diferents tots dos tenien la mateixa bonhomia somrient, encoratjadora, lluny d'aquests temps de furor i d'ofenses en que semblem viure ara.
Per últim, la tercera i definitiva part de l'exposició està dedicada a l'obra de maduresa representada per pintures a l'oli. La seva obra anirà perdent amb el temps la seva traçada grotesca i esdevindrà més serena continuant amb els temes bíblics i altres dels seus temes recurrents. Tècnicament substituirà les tècniques menors per la pintura a l'oli treballant-la amb gran densitat i insistència. Tal era aquesta insistència cercant entre la matèria el nervi de l'espiritualitat que la seva obra agafarà un volum, un gruix i una densitat semblants a les madures arrugues que assenyales un rostre adult. L'obra és converteix en temps, en tectònica, en estrats de fiblades de l'expressió. La gruixuda i pastosa pintura de paleta prussia expressionista i melangiosa de Georges Rouault (una pintura del blues) cerca frapar les consciències i obrir els nostres ulls a la tragèdia de l'existència humana. Aquesta consciència ens permet no rendir les nostres pròpies energies ni a la deixadesa ni a la insensibilitat...
Per nomesart: © Marià Roig


A N T O N I    C A R D O N A
S'estan realitzant unes exposicions a la Sala del Diario de Ibiza i a la Sala de la Societat Cultural Ebusus, a la ciutat d'Eivissa, de l'obra del l'artista eivissenc ja traspassat: Antoni Cardona. Un artista pertanyent a la generació rupturista en el art Eivissenc. En Toni Cardona era un dels artistes més joves d'aquell grup d'amics entre els que volem citar a Pere Guasch, Francesc Juan, Pere Planells, Albert Girós, el ceramista Toniet, el poeta i activista cultural Jean Serra, etc. En els últims anys de la dictadura franquista, tots ells, van anar madurant les seves vies creatives. Els qui estudiaren art, la majoria a Catalunya, van alinear-se al costat de l'art proscrit pel règim, no pas com a conseqüència d'aquests estudis, sinó gràcies a la influència de multitud d'artistes afincats i al magnífic ambient cultural i artístic que floria a l'illa d'Eivissa d'aleshores. Cal dir, que en aquells moments, les escoles de Belles Arts eren llocs tancats a les influències de l'art contemporani. Van ser aquests artistes, en tot cas, els qui varen influir i potenciar el canvi en els plantejament pedagògics d'aquestes. Recordem, per exemple, que els artistes Francesc Juan i Pere Planells foren delegats de l'escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona en moments clau en el canvi d'orientació d'aquestes. Quan a Barcelona arribaren aquests artistes, se'n emportaven una bossa carregada d'exposicions contemplades i d'intercanvis fets a l'illa: de Tàpies, de Joan Miró i d'artistes de tot el món. Tots recordem, la galeria Ivan Spence o la Karl Van deer Voort, el fuster Vicaria, en Josep Lluís Sert, l' Erwin Broner, i els estimats Vicent Calbet i Rafel Tur Costa, etc. com a paradigmes, tots ells, del caliu cultural.
En Toni Cardona representava una obra i una actitud vital més poètica i introvertida, més en la línia de Vicent Calbet, tot i que en aquest artista les gammes de color gelades de Calbet, esdevenien càlides i lligades a la terra. El gest era un dels protagonistes de la seva obra, tot i que, si hem de destacar algun aspecte d'aquesta obra seria la poesia que eren capaces de generar les seves propostes cromàtiques. Els seus gestos sempre deixaven entreveure un rerafons figuratiu i es manifestaven trencats i dispersos, de vegades, o dolços i tendres en l'intenció descriptiva. Sentiments i ànim es sobreposaven a altres referents dintre de l'obra d'en Cardona. Fou un dels d'aquesta generació que més apuntaven a una professinalització en l'art plàstic, si tenim en compte que molts dels altres citats es dedicaren a la docència i han abastat molts més camps expressius, ja sigui la poesia, el cinema, etc. En Toni, el nostre amic, va entrar i es va deixar emportar tant a dintre de les pulsacions interiors de l'art i del neguit que l'artista sent, que un dia, ens va deixar. Nosaltres ens vam haver d'acostumar a la seva absència amb un buit i un dolor molt grans, el mateix que vam sentir quan vam rebre la noticia de la mort de Vicent Calbet. Totes dues morts llunyanes... morts semblants, en una mena d'exili: l'exili de la vida. Sempre guardem un lloc per el record de'n Toni Cardona i reconeixem la consistencia de l'obra que ens va deixar en la seva curta vida..
Per nomesart: © Marià Roig (article escrit el 13 -11 - 04)

VISITA A CAIXA FORUM. 1 de novembre de 2004.

Una vegada a l'any no fa mal anar a la refundada fabrica Casaramona sobre el projecte original de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, tot i que cal anar en compte en baixar les vidrioses escales en un dia mullat de tardor. Després vindrà la cua per deixar el paraigües i la seva simètrica en sortir...
La vella fàbrica ha esdevingut fàbrica de somnis, estètics i llampants en la seva ubicació, cada vegada més extesos pel que sembla. A la balança positiva del Caixa Fòrum: la capacitat de popularitzar l'art, en forma d'entrada gratuïta, ja s'ho cobren en les hipoteques - em diu la meva núvia. Presideix la recepció de la instal·lació, el marquèting i el marchandaising; un mural del Sol Lewitt, un dels astres de l'art del concepte. Escales amunt un es fa la pregunta -no més original que cap altra- per quina de les tres exposicions començar?, per la de l'art més antic?, pel la del més modern?. Del passat se'n treuen conseqüències pel futur, de vegades però, enganxats al passat, no acabem de viure el present. La meva acompanyant tria per mi: entrem a l'exposició del Rodin i cor d'il·lustres. D'en Rodin, que us hem de dir; que és com un plat de cuina popular, realitzat per una avia que hi té la ma trencada? Els grans modelatges de Rodin, sobre la figura humana, se'ns mostren sobre els pedestals, lligats a uns sentiments i passions que des de dintre enverinen les formes. Les figures per exercir el seu esplendor no necessiten estar-se complertes en la representació per esdevenir significatives, com en l'obra Iris del 1890-91. La densitat de l'expressió, es intensa, tot i no forçar en extrem les volumetries. L'obra de Rodin sempre conserva l'equilibri i el residu tectònic del classicisme, tot i donar sortida a un modelatge molt expressiu. És exquisit el plaer de contemplar El pensador o la Dona ajupida, tot i el anr i venir de turistes o ciutadans carregats amb els seus audiòfons explicatius. Una noieta de parla nòrdica i rostre descolorit s'aparella al costat d'una noieta de marbre blanc i nosaltres seguim l'itinerari amb la percepció un xic contaminada. La Marieta, la meva núvia, m'ha fet veure d'entre les obres dels companys de taller - més expressionistes que les de Rodin - i la dels altres artistes del cor col·lectiu d'expositors, una petita obra de Constantin Brancusi, gairebé amagada dintre el mur de cartró-pedra; una obra exquisida en la seva ambigüitat i simplicitat formal: mai tan poques formes havien dit tant. Em sortit, tot passant, compungits per davant la reducció del volum a l'alè mínim de l'esperit de l'obra Home que camina d'Albert Giacometti, conscients d'haver passat de llarg d'altres il·lustres artistes representats amb obres meys significatives.
En sortir, d'aquesta exposició l'aire encara humit ens despertà les glàndules capilars, mentre les formes de Puig i Cadafalch i el cel trencat de núvols, ens servia de parèntesis previ, a l'entrada a la segona sala d'exposicions.
De vegades penses, si has vist una bona exposició i penses veure'n una a continuació, que si aquesta segona no esta a l'alçada de l'anterior, tot comparant-les, s'enfonsarà encara més al davant dels teus ulls. Exepcionalment, avui no ha estat així. L'obra retrospectiva de Giuseppe Penone, ha colpit la nostra percepció i enteniment, deixant-nos les ganes d'una segona, i més detinguda, visita. La mirada poètica sobre la natura, el món vegetal o la figura humana, ens ha revelat aspectes expressius de l'existència en uns materials que pertanyen més al món rural que al món il·lustrat de l'urbanites, de la comunicació i de la producció cultural. Penone, ens desvesteix aspectes de la natura per reconvertir-los en fets quotidians d'una percepció distant profundament analítica en el concepte i contingut i, a la vegada, sensual en la realització. Revisitar l'arbre des del tauló ja manipulat pels humans reconduint els gorgs amb una tècnica exquisida de representació ha colpit els nostres esquemes. Hem sentit una profunda emoció en veure, les espines d'acàcia, situades com a punts sobre la tela de seda salvatge, formant dibuixos aleatoris i fractals que a la distància adient resulta ser la boca. L'autor llombard, ens presenta una visió i/o versió, de gran eficàcia, de la fragilitat de la natura. La natura per Penone s'humanitza a través del joc i la metàfora. Perquè, sinó, la pell de cedre realitzada amb pell amb tota cura de detalls? Perquè, sinó, les branques representades amb bronze amb una precisió absoluta en l'obra: Ombra de terra de 2000-2003? En Penone juga amb l'ambigüitat i el desajust entre materials i la representació, juga amb la confusió volguda entre la sang i la saba, l'humà i el que és vegetal. El que arribem a ser de vegetals, avui i sempre, molts de nosaltres en algun -curt o llarg- moment.
El Giuseppe Penone en una de les sales de la seva exposició, concretament la número 7, treballa sobre el seu cos, i ho fa d'una forma naturalista; jugant amb un anàlisi de fragments com si fossin cates geològiques, en uns casos i en altres sobreposant dues propostes lingüístiques i dues aparences en les obres. En conjunt aquesta és la sala amb l'obra més intimista de l'autor. En ella globalment redefineix la imatge de si mateix i la reelabora per oferir-la a l'espectador. L'espectador és el còmplice d'aquest joc en i sobre si mateix.
El que és segur és que aquesta es una exposició prou brillant, en les seves propostes, que no pot deixar indiferent ningú.
Per últim entràrem a veure l'exposició de Jorge Pardo, l'artista de l'Havana, que ha treballat en un projecte per a la Col·lecció d'Art Contemporani de La Caixa. L'exposició és en si una reflexió sobre la relació entre art i decoració, sobre la seva juxtaposició en el mateix espai. Ja se'ns feia tard i els nostres estómacs en aquesta exposició foren sobreexcitads amb els colors taronges majoritaris en la sala única de la mostra. Les grans làmpades, referenciades al passat amb els seus penjolls, presideixen -o potser adornen- una obra exposada a les parets, dispersa en el seu contingut. El conjunt ofega un xic; té l'aire d'un saló sumptuós i barroc, interpretat amb mòduls de retalls curvilinis que li donen la condimentació moderna. Les cases de la vella Havana, d'estil colonial, perdudes en el temps i en les teranyines, ens recorden l'ambient carregat que ens proposa Jorge Pardo.
Ja en teníem prou d'art, en muntarem a cotxe i comentarem les propostes que més en agradaren, la meva núvia es quedà amb l'escultura el Constantin Brancusi, Amb l'exposició del Giusepe Penone, en general. Dinaríem el nostre pique-nique sota la tempesta ja trencada.
Per nomesart © Marià Roig

SALVADOR AULÈSTIA, artista integral

" Sitial Homenatge a Gaudí ", ferro i pedra.
Assistim a la inauguració a Vilanova i la Geltrú, del nou emplaçament, al Parc de Ribes Roges, de l´escultura restaurada original de Salvador Aulèstia, (Barcelona 1919- Milà 1994) " Sitial Homenatge a Gaudí ". El " Sitial " resulta un magnífic treball que va representar a Espanya a la Biennal de Venècia de 1968 i que gracies a la donació del Sr. Miquel Adrià al seu temps, impulsà
La seva instal·lació a la Rambla de Vilanova. Mercè a les mans expertes de Pere Casanovas, podem gaudir la magnífica restauració. També afegirem, que el nou lloc resulta un encert i amb això destacaria el bon treball realitzat per L´Ajuntament de Vilanova, portat amb intel·ligència de part del Sr. Bienve Moya. A l´ hora dels parlaments, Daniel Giralt Miracle va il·lustrar la trajectòria de l´Aulèstia i plasmant, amb un breu comentari, el significat de l'escultura i de la seva importància com artista, conjugat amb la fe gaudiniana del mateix.
La construcció del "Homenatge a Gaudí" fou portada a terme als tallers de reparacions del Port de Barcelona, al mateix lloc on anys abans havíem construït el Sideroploide, mes tard, amb la col·laboració inestimable del galerista René Metrás, Gonzalo Robles, a les hores Comissari del Pavelló Espanyol a la Biennal de Venècia, decidir exposar-la al pavelló del 1968. El monument fou molt comentat i la crítica el va distingir amb el Premi de la Fondazione Pagani. Finalment aquesta escultura, que ja era propietat del Sr. Adrià, tornà a Catalunya per què al cap de poc temps la instal·laran al final de la rambla de la ciutat de Vilanova i la Geltrú.
Aquells anys eren de molta efervescència i al voltant de la figura de l´ artista es creava una atmosfera particular. Aulèstia era una gran mag i de vegades influïa en la vida dels altres. La construcció del Sideropoloide serà el vèrtex que el situa dins del firmament del mon de l ´art i aporta consistència a la seva vida social, de fet el seu nom, el del Sideropoloide, apareix en una conversa amb el Dr. Arrando al Bar Ritmo, lloc de reunió dels personatges que conviuen amb la seva vida nocturna i que demostra la complicitat del seu cercle amigable, admirats per la vàlua del mestre. Es tractava de la colla de coneguts del bar, de professions diverses, J.M. Camps, arquitecte, el citat: Dr. Arrando, psiquiatre, multitud de pintors i escultors contemporanis, J. Colls, J. Massanas, A. Alemany, P. Blanco, Hsiao Hsin, Oswald Aulèstia, E. Alba, A. Puig, també el Cap de la policia de Sant Gervasi del carrer Copernic; el director de cinema J.M. Nunes fan declarat i autor de la biografia del Sideroploide, el poeta Ll. Carles de Gregorio, Manolo Turrillo fill de la pintora Bosch, Bebu Silvetti el pianista, els germans Palomo, Joan Obiols, etc. Aulèstia havia fet el seu "Zodiaque" (1) i el grup de treball, que era el que feia part de la feina, format pels joves artistes, seguidors del moment i que vivien amb ell. (2) Llibres, escultures, pintura, gràfica, projectes de mobles i xemeneies, decoració de capelles i murals, temes astrològics, quiromància, boxa, cosmobiologia, tot això formava part de la feina quotidiana.
La crisi econòmica del país durant els anys setanta porta a l´exili a molts artistes i Aulèstia després de l´ èxit passat en els últims anys a Barcelona, es veu forçat a marxar a Itàlia on troba una bona acollida, gracies als contactes de la Fondazione Pagani i altres amics. Comença una nova vida al Veneto, on viu a l´ inici, passant mes endavant a residir a Milà. Durant els prop de vint anys de vida italiana realitza infinitat d´ exposicions. Destacaria la mostra "Omaggio a la Catalogna" al Palau Reial de Milà, pensada i pintada com homenatge a la mare pàtria catalana amb el respecte del pintor emigrat.
Mort a Milà avui fa deu anys, el dia 3 de Juny 1994, moltes gracies per tot, estimat Aulèstia

     ©Jordi Vilafranca. JVILAFRANCA@arte.it

NOTES:
(1) Zodiaque: Emulant la creació de Gala-Dalí, Aulèstia tenia un grup de compradors que mes o menys assistien a la seva economia: La Familía Márquez propietària de la farmàcia del carrer Saragossa. ¡ El marxant italià Enzo Pagani era famós pels seus trajectes en carrossa. Anava a dinar a " Los Caracoles "i a la sortida prenia una carrossa a la Rambla fins a La Rotonda, parant abans al Bar Ritmo " per il caffé "!. La col.laboració del Miquel Adrià mereix un sol article, Jordi Jaumot gran amic personal, Meteya, Procer, Llorens Garcia, Jordi Tell, Mr. Jones i molts altres.
(2) Art Trascendent : Manifest publicat a Sitges el 23-1-1970 i signat per: Salvador de Aulèstia Duque de Teotihuacán, Jordi Vilafranca, Joan Colls i Josep Massanas, aquest últim grup de tres, era el que ajudava regularment en els projectes artístics.

Visita al Museu Diocesà de Barcelona, Edifici Pia Almoina. Avinguda Catedral, 4
 L'edifici on esta situat el museu es un vell edifici gòtic, assegut -sobreposat- a fonaments multiples anteriors i plegat de restes arqueològiques. Aquest és un típic edifici intervingut i restaurat amb els canons de les noves estètiques de la moderna arquitectura minimalista. La llum, el vidre, els espais oberts, el ferro, la fusta i l'acer, es donen la ma en la proposta renovada d'aquest edifici.
Aquest petit museu quan hom el visita, jo com ha mínim he rebut aquesta sensació, és una mica caòtic en la seva política expositiva i de continguts. He anat al museu per una mostra concreta de la qual ara en parlarem, però en els seus espais m'he trobat, també i evidentment, amb tipus d'obra que estan més d'acord amb el nom del museu, em refereixo a pintures i frescos de marcat to religiós i medieval; romànic i gòtic, en concret. En una sala hi havia una exposició d'art xinès... (?).
De Paris al Mediterrani, és el títol de la exposició que hom pot veure entre el 30 de juliol i el dia 10 d'octubre de 2004 i que m'ha portat a visitar aquesta institució museística. La mateixa exposició ens ve subtitulada com a: El triomf del color, en referència al xoc que la llum de la mediterrània va representar per a molts artistes.
No us penseu trobar en aquesta col·lecció obres de primera línia, encara que alguns dels noms dels artistes que hi exposen us ho puguin fer pensar. Dels grans nom hi trobareu obres menors o també obres de la primera època d'aquests autors -de quan encara cerquen la seva identitat plàstica- o, si més no, aquelles heterodòxies que tots els artistes al llarg de la seva trajectòria solen tenir. És una exposició molt desigual si fem cas de la seva qualitat. El mateix quadre que il·lustra la exposició és un gran esbós, un gran quadre possiblement inacabat, només tacat d'una dama de l'època, en el qual, però, podem llegir la frescor de traç i la capacitat de dibuix del mestre. Si ets persona donada als plaers gaudi pictòric, disfrutaràs amb les obres Henri Hayden, Zygmunt Landau, Ossip Lubitch, David Dellapiane, Agustin Carrera, Pablo Picasso i un Francis Picabia colorista i figuratiu de la primera època, tres menudes pintures amb l'inconfusible pinzellada d'en Pierre-Auguste Renoir, un petit quadre de Camille Pissarro de gran vitalitat cromàtica o, molt especialment, un esplèndid quadre d'en Paul Signac de 1906 (El port).
L'art ens fa venir gana, ens estimula estómac. Per no crear línies discontinues en el passeig artístic del dia, hem decidit anar a dinar als quatre gats i comprovar si encara sura l'aura dels magnífics artistes que donaren caliu a aquest local del millor modernisme, per saber si amb el menjar i el beure -vi del Penedès- podem gaudir del plus d'aquells que volien arreglar el món en les tertúlies, amanides de música de piano. Aquells artistes tot i que no arreglaren el món - nosaltres ni tan sols ho provem - , ens deixaren un gust - que compartim- per la digna simbiosi entre art i la gastronomia, en la creació d'espais càlids de trobada i intercanvi. L'aura del passat és molt tèbia als quatre gats, es compleix, però, amb la màxima de que es serveix beure i menjar a totes hores a un preu correcte si tenim en compte la relació qualitat - preu. I quan us parlem de qualitat ho incloem tot, el servei, el parament, els plats, el vi, els postres, el magnífic entorn i l'enfoc. Hi massa detalls que donen una especial peculiaritat al lloc i el converteixen en un molt bon lloc per menjar i per gaudir de la bellesa càlida del modernisme, sortir-ne satisfet i amb la força per retornar a la malmesa i impersonal -arquitectònicament parlant - costa del maresme, des d'on havíem partit per fer aquesta passejada d'art.
Per nomesart: © Marià Roig