WEBS RELACIONADES: http://www.amblart.com/   http://www.portaldearte.cl  

L'artista de nomesart, Betlem Planells i la seva obra Sensacions, ha estat nominada com un dels quatre finalistes d'entre 41 participants del 5è premi Climent Moncunill Roca per a Joves Artistes, que es convoca cada any a la ciutat de Manresa . D'entre els quatre artistes nominats al Jurat a escollit l'artista Alejandro Martin, el qual va presentar una obra titulada, variaciones, un oli sobre poliester de 160 x 160 cm



L'artista de nomesart, Montse Roig realitzarà una exposició a la Jadite Gallery de Nova York el proper mes de setembre.

WARHOL I ELS ENCANTS DE GIRONA

En un dia laboral d'agost, ens proposem fer una curta però amable excursió a Girona amb l'objectiu de visitar una exposició de Andy Warhol.
De bon matí la calor ja es fa present en l'ambient i comença a funcionar l'inseparable ventilador de la mare. Preparo una botella d'aigua fresca pel viatge, metres el pare agafa un rotllo de paper de wc per socórrer els esternuts matutins, provocats pels corrents d'aire.
Marxem de casa i ens instal·lem dins els cotxe.
El nostre trajecte cap a Girona transcorre amb una interessant conversa on l'objectiu d'aquesta és trobar el lloc ideal per compar-se una caseta en el supòsit de que ens toques la loteria... ens apassiona tant aquesta hipòtesis que per una estona ens fa oblidar el magnífic paisatge que ens envolta.
En arribar al casc antic de Girona, tracem un inevitable i curt passeig pels carrers més acollidors del barri jueu. La zona està tranquil·la, la gent passeja, esmorza i els comerços comencen a obrir el seus negocis. Un cop finalitzat el nostre esmorzar marxem cap el Museu. Recordava, en aquells instant, que temps enrere vaig estar en aquest reduït i acollidor espai museístic visitant una magnífica retrospectiva d'escultures d'Oteiza.
En aquesta nova exposició sobre Warhol, es presenten algunes obres inèdites al públic que segueixen la línea expressiva de les serigrafies del artista. Més d'una vintena d'obres es reparteixen en dos espais arquitectònics on la llum ambiental és la foscor, metres que la llum visible recau de manera local en cadascuna de les serigrafies. Un trajecte per l'obra de Warhol que no resulta gens embafadora però m'envaeix d'una fredor artística. És la segona vegada que visito una exposició de Andy Warhol i el resultat sensorial sempre es el mateix.
Mentres els semàfors de la ciutat interrompent el pas del nostre vehicle de retorn a casa , comento l'obra i parlem de l'autor per a poder expressar el meu pensament a nomesart. És difícil d'escriure un article sobre Warhol quant la seva vida i obra ha estat escrita, comentada, mediatitza,explotada... Però no deixa de sorprendre que tot i que Warhol va trobar la nova formula d'expressió per a la societat americana, que no està exempta de gran mèrit, les serigrafies son plenes d'aquesta fredor artística que no pretén expressar res més del que hi ha. I és aquest fet, el que fa sentir aquest buit tant gran. Hi ha obres que no em produeixen ni fred ni calor, però sentir un buit en una obra és una sensació que m'incomoda, perquè de fet ,sempre desitjo trobar aquella experiència sensorial que em desperti els sentits i em faci emocionar... aquesta és la raó de la meva passió per l'art. És conegut per tots nosaltres com Velázquez pintava la realitat més immediata com si d'un fotògraf és tractes. No pretenia emocionar-nos, si no que ens narrava a cop de mandat reial, el context més immediat d'una monarquia avorrida. A més de hipnotitzar-nos amb la pinzellada més abstracte ha aconseguit aixecar les passions més grans juntament entre d'altres artistes. Contràriament l'obra exposada de Warhol desperta una frigidesa que m'incomoda, tot i que admeto que Warhol ha tocat la franja de la innovació i utilitzant el folklore més hollywoodià, ha convertit la seva vida i obra en un mite destinats a la fama més extrema, que careig de tota sensibilitat.
Deixant de banda les opinions personals, l'exposició s'agrupa en diferents temàtiques. El primer tram de sala, presenta algunes obres inèdites, exposades per primera vegada a la Fundació de la Caixa de Girona. D'altres són tan conegudes com la repetida i mediatitzada Marilyn Monroe, la qual ocupa un lloc exclusiu entre la resta d'obres . Entre aquest primer grup podem veure, també, alguns dibuixos realitzats a llapis. Retrats com el propi Miguel Bosé configura aquest grup.
Baixant els esglaons, l'obra s''agrupa resumidament en dos grups temàtics. El primer grup un seguit de peces que immortalitzen personatges famosos com Freud, Kafka o Mickey Mouse. El segon grup és una simpàtica i amable sèrie de serigrafies d'animals en perill d'extinció. Són obres molt colorístiques que intercalen un meticulós treball de línea que pretén potenciar la forma. La línia present en un primer terme perfila i fa de contrapunt als blocs cromàtics i als blocs de fotografia. Cal destacar un material diferenciat i utilitzat per l'artista en alguna de les seves obres: la pols de diamant. Aquest és un material brillant que dóna a les obres un toc fantasiós o glamurós, segons la temàtica.
Tota l'obra d'Andy Warhol descriu perfectament un període de la història dominat pels mas media. La nocia ens satura la vida amb la seva fredor esdevinguda. La tècnica que Warhol ja és de per si una tècnica simplificadora una tècnica on el contingut descrit és despullat de substàncies que puguin resultar incomodes a la sensibilitat,. La profunditat desapareix i, com ell mateix diu ens deixa una obra on no hi ha res més que superfície. La sopa Campbell, la cadira elèctrica, Mickey Mouse, son entitats informatives més enllà de possibles valoracions ètiques o morals, només son unitat informatives més o menys mitificades que entren a la nostra vida quotidiana amb la naturalitat del món que ens ha tocat viure.

© Golda Marí


Jeanne Jacquemin "The Painful and Glorious Clown" . Pastel . Private Collection . 52 x 34 cm
Les ànimes cromades en un paisatge ideal.

Hem vaig deixar caure aquest últim diumenge de maig per la Fundació Caixa de Girona. Hi vaig em regularitat a la Fontana d'Or. Aquesta vegada mi volia acostar encuriosit per l'exposició dels simbolistes francesos . El simbolisme per a mi, en una panoràmica de l'art, un espai fosc, pel qual no puc dir que mai jo hagi estat interessat, per mor de les meves arrels expressionistes abstractes. Ara ja ha arribat l'hora en que ho pic mirar tot. Una persona madura, deixa enrere tòpics, prejudicis, estereotips i clixés. Va molt bé descarregar les maletes, caminar i gaudir lleuger.
L'exposició començava per un artista que ens presentava els seus paisatge amb unes magnifiques i subtils litografies. Imatges cremoses de delicada pastisseria. Animes embadalides en bucòlics racons, intercanviables, del paisatge o de l'ànima. Alguns paisatges semblaven fets de pèl púbic desinfectat, de dones que resaven mentre eren afaitades.
Ben aviat, hem vaig adonar del poder de suggestió d'aquelles obres, la seva capacitat de transportar el nostre pensament i fer un reclam als nostres sentiments. Obres fetes per a la contemplació, gairebé, íntima; com en els moments dedicats a l'oració, a revisar pàgines de l'existència. Obres fetes en moments de desenvolupament gràfic d'una vigorosa industria editorial. Les tècniques gràfiques de multiplicació i noves tècniques expressives són incorporades i utilitzades: podem veure molts pastells a l'exposició. Les arts plàstiques són viscudes aparentment com a joies tant per part dels creadors com per part dels selectes compradors.
Aquesta exposició ens permet veure les fites i punts de connexió dels simbolistes amb altres corrents que eixiran posteriorment. Alguns dels artistes que exposen, flanqueja'n l'expressionisme, com per exemple: Henry de Groux. Per altra banda altres artistes amb una gran sensibilitat i precisió ens acosten a un art prou naturalista i documental del moment històric, com per exemple Charles Guilloux en els seus paisatges de riu, on descriu amb una gran precisió i finor, barcasses, ponts i enllumenat dins la boire industrial.
Ens acostem a totes les exposicions, no amb la passió historicista, sinó més bé amb la predisposició de l'espectador apassionat, o amb la de l'artista plàstic que viu i entre a les obres com si, gairebé, fossin la vida mateixa, com si fossin un diàleg amb la seva pròpia expressió.
Ens va impressionar molt una artista nat a l'Alguer, anomenat Lucien Lévy Dhurmer, amb el seu tríptic: emoció, passió i penediment. En general, però, el conjunt de l'exposició ens va semblar com el dia radiant de primavera que lluïa Girona. Varem contemplar en deteniment les obres de Edmon Jean Armand, Maurice Chabas, Charles Marie Dulac, Emir René Menord o Jeanne Jacquemin.

© per nomesart: Marià Roig



FRANCESC GIMENO EL QUIXOT DE LA PINTURA CATALANA


He anat dues vegades a veure l'exposició de Francesc Gimeno al Museu Nacional d'Art de Catalunya. He sortit dues vegades amb el cor encongit per l'opacitat de l'obra de Gimeno, però, també, positivament motivat, enamorat de la fragilitat del ésser humà. M'ha vingut al cap la meva joventut; quan les coses no m'anaven gaire bé, escoltava blues o flamenc o em fotia en un bar de mala mort, allà en el cul del mon, per agafar aire. Així recuperava el to vital, era una manera de no estar anestesiat ni indiferent a la realitat. Davant l'obra de Gimeno desapareixen totes les anestèsies i les superfícies tot entrant en el contingut de la realitat; la seva cruesa i la seva dolçor retruny en els nostres cors. Un senyor exhort en l'obra comentava, en veu baixa, que Gimeno era el Rembrand de Catalunya. L'autor tortosí, barrejat en els colors de les pintures observava tots els visitatns de la exposició, com mira un pare els seus fills: amb tendresa.
Es tracta d'una magnifica exposició, en la qual s'han reunit moltes obres disperses de diverses col.lecions particulars o públiques que ens serveixen per tenir una visió global de l'obra de l'artista que ha estat definit com a maleït. Una iniciativa del MNAC amb col.laboració amb altres entitats, que ens mereix la millor opinió.
En els seus començaments, influenciat pel paisatgisme naturalista, representat a l'estat espanyol per Carlos de Haes, en Francesc Gimeno va intentar fer-se un lloc en el món de l'art sense aconseguir-ho. Desencantat, i al marge dels corrents de l'època, entre els anys 1900 i 1914, va reduir el seu univers estètic a l'entorn familiar.
Tancat literalment a casa, va fer florir apassionadament la seva obra, impetuosa i tendra, plena de tossuderia, amb els seus dormint més que desperts. La familia omnipresent i densa entra als quadres, més enllà de tota la fenomenologia cultural del moment. L'horitzó està aqui mateix, en la propia sang, en els propis calfreds, als llensols arrebregats. Per sobre de la presencia reduïda i monotemàtica de la familia, la sensibilitat de Gimeno revela un ofici d'art que te per mestre i per obsessió, la realitat més propera, amb els seves llums i ombres els seus matitzats colors, la pinzellada ferma i, nogensmenys, la quixotesca imatge de l'autor; eixuta i ferrosa d'ulls vidrosos i amples, sensibles i amotius. Pobre Gimeno !, deia en Josep Pla en les seves encertades descripcions de l'artista de Tortosa que acompanyen i complementen l'exposició. En Francesc Gimeno creava amb intensitat i passió tot i l'aillament o l'ofec d'aquella casa de marés, gelada amb l'unic caliu de la mainada i la familia. Un caliu, evidentment profitós pels qui estimem l'art. D'aquesta epoca daten uns minusculs quadrets del seu fill Francesc dormint, d'una esquisitesa suprema. Les penombres de la casa troben en la paleta de Gimeno una solidesa extraordinària. Aquesta és una època de profitós treball per l'artista
Una primera exposició realitzada el 1915, a Barcelona, va permetre l'artista tortosí, alliberar-se de la feina de pintor-decorador Els seus paisatges de l'Emporda formen part del que podriem anomenar la sortida de la closca familiar. Aquesta obra d'aire obert, perduraria fins la seva mort a Barcelona l'any 1927. El tractament del paisatge es extremadament curós, definidor i amb una descriptiva dels elements diversificada. Hem pogut veure Torroella de Mongri cromàticament radiant en el seu quadre Un poble empordanès (1918) o cromaticament feiner, de matinada en un dia de mercat, amb el bosc de ribera al fons com a contrapunt del matissos de sac i mercaderia. Hi ha dues peces de jardi, jardins senzills, es clar, d'un optimisme naturalista i de primavera radiant. Begònies, lliris, rosers, llum i ceràmica edificant un reconet de plasticitat òptima. L'exposició es tanca amb un autorretrat que ens pregunta sobre sobre la sensibilitat, la solidaritat, l'humanitat...
Aquesta és una exposició, especialment recomanada des de nomesart.

© Per nomesart: Marià Roig



MALÈVITX I EL MAL DE CAIXAL (1978 - 1935)

He de reconèixer que, encara ara, l'obra de Kazimir Malèvitx es mala de pair per a massa gent. No me'n vaig salvar d'escoltar rialletes malicioses pels passadissos de l'exposició de Malèvich a la Fundació de la Caixa de Catalunya, a la pedrera de Barcelona. Fins i tot, una senyoreta de poc cabal, comentava irònicament que el quadrat de l'obra titulada, Quadrat negre, no tenia els costats paral·lels al contorn de la tela. Vaig desitjar que agafés un bon mal de caixal...
Proclamar la mort de la figuració és, com a mínim tant transcendent i revolucionari, com proclamar la mort de Déu. Malèvitx, va plantar aquesta proclama d'una manera radical, també rebutjant el color, en els primers moment de definició del suprematisme. La reducció de l'expressió es sentia com una necessitat de fer una aturada radical en la historia del art enfrontada a l'ornament excessiu, a l'opulència burgesa i a les formes amanerades. Es pretenia cridar l'atenció, fixar la mirada estètica, en el silenci de la no expressió. El buit esdevé el protagonista, com en la millor filosofia zen. No ens és complicat, tot apreciant les contradiccions vitals i socials del personatge, entendre la síntesi de la militància marxista amb un pensament estètic revolucionari, contrastat amb un mon fortament lligat al passat, incloses, naturalment, les masses obreres i el seu propi partit; el partit que de la ma d'Estalin va fer callar l'eufòria creativa, en el camp de les arts, tot sobreposant-hi, l'uniformisme del realisme socialista.
De l'exposició, jo personalment en voldria destacar les obres de petit format enquadrades en el apartat simbolista. Segurament, perquè m'eren desconegudes, i recreaven una societat amb tocs de gran ironia crítica, com en una petita aquarel·la, on descriu la societat benestant de la seva Rusia, passejant i gaudint del parc on no hi falta el senyor escampant la seva orina. La factura d'aquestes obres poden ser emparentades amb la factura dels icones i la concepció de la perspectiva de manera oriental. L'especulació gràfica i ornamental que acompanya les aquarel·les d'aquesta etapa de la seva producció ens mostren un Kazimir M. profundament meticulós, colorista i desprès. L'execució plana dels colors necessita de la superposició de textures per a donar profunditat a aquestes obres de petit format.
L'exposició ens mostra una trajectòria artística, aparentment erràtica, segurament arrossegat per la convulsa situació de la Rusia que li va tocar viure, que comença amb les obres influenciades per l'impressionisme, el simbolisme, etc. Entremig, i d'una forma simètrica ens trobem les obres suprematistes; la proclama de les formes simples. En aquestes obres, fins hi tot en les més radicals, la modernitat revolucionaria del pronunciament, contrasta amb la senzillesa de la tècnica artesanal. La pintura segueix essent pintura, administrada sobre lli cru. Quin neguit de la buidor devia sentir Kazimir la primera vegada que va mostrar aquelles obres vestides de colors neutres... Encara ressona el seu crit a tots nivells. La tradició marxista té un deute amb ell, mentre que pel món de l'art, el seu posicionament, és una fita que remou les tripes. Ell va afegir a l'art contemporani, paraules intenses, fetes de colors, amb la senzillesa precisa. De les obres de la última època em va impressionar la casa vermella; aquella casa propera al mar, tractada amb la seva simplicitat d'una forma tan sensible. Com va suportar el pes del passat en la gent, en un territori tan verge com el havia iniciat? . Com va suportar l'uniformitat imposada per l'estalinisme?. Quanta angoixa, Déu meu, quanta desesperació!

© Marià Roig

LA MEMÒRIA SELECTIVA I LES DIGESTIONS D'EN ZENON

La Riera n'anava plena, d'aquells cartells: En Zenon Marí i l'Enriqueta Roig compleixen 25 anys de casats! En Zenon ja n'estava tip de veure's emmapat en aquells fulls. De camí cap a l'església, el missatge i la presència de la seva imatge l'estaven fastiguejant. L'Enriqueta, però, s'ho prenia positivament i considerava que a la foto havia sortit prou afavorida, del costat bo. En el temple, en Zenon trobaria aixopluc d'aquell bombardeig. Les esglésies, en general, fetes i desenvolupades durant llargs períodes, són com els àpats, amb primer plat, segon plat i postres. La de Vilamental tenia la planta renaixentista, afegits barrocs i elements modernistes sobreposats. En Zenon tenia les genives encara curulles de la melmelada del pastís que havia fet d'epíleg a l'abundós dinar d'aniversari. Havia estat del tot impossible anar a missa de 12; ara, doncs, caldria digerir la missa de quatre, pensava. La Santa, que aix' anomenava a l'Enriqueta de sobrenom, menjava com un ocellet i com que no solia tenir debats amb les seves digestions podria pregar reverentment, com solia, per tots dos. La llum es repenjava a les balustrades i als contraforts de l'església de la seva vila marinera. Aquell era un espai per a la meditació, per a reforçar la cohesió del col·lectiu de fidels; i així mateix però, era un bon lloc per a l'estudi de la seva cultura. L'església catòlica havia finançat gran part de la producció artística al llarg d'un grapat de segles. L'església de Vilamental n'era un exemple, especialment pel seu retaule, que era molt anomenat. La seva estètica i expressivitat tenien una retirada amb la seva pesada digestió, plena de remolins i giravoltades combinacions gàstriques. Ell, personalment, compartia amb Josep Pla l'opinió distant i no gaire favorable vers els retaules barrocs. Mentre esperaven asseguts l'aparició del mossèn que havia d'encetar la missa, van veure com en Massimo Cova, a pleret, anava copsant, rera un diafragma, les llums i ombres avellutades que resquitllaven sobre les formes sòlides de la construcció. Segurament, trobaria una perspectiva poc coneguda, o una perspectiva diferent, des de la qual la llum mediterrània s'escolaria significativament per entre aquelles pedres solemnes. Amb les sals de plata dibuixarà -en Zenon n'estava convençut- somnis, absències i arrels de poble. Si el mar era un universal per a les arts, una església era una presència singular de creences i de cultura, de passions i repressions col·lectives. L'inconscient de poble es ventilava en els finestrals i els rosetons mandàlics d'aquestes construccions. En el moment en què el vicari enfilà l'homilia, en Zenon, anà posant fil als seus somnis, tancant la vigília ben acompanyada d'amplis i vestits roncs, certament semblants, en el seu desenvolupament sònic al barroquisme del retaule alat de l'església de Vilamental. El vicari, reafirmant les teories d'en Zenon, anava explicant com l'home havia estat expulsat del paradís per haver-se menjat la poma d'Eva. Sobre aquest assumpte ell tenia el seu particular rumiar i es preguntava, sovint, quins interessos elevats havien pretès, al llarg dels segles, foragitar els líquids vaginals de la memòria eròtica dels homes. Solia vindicar la fortor d'aquells elixirs semblants al formatge de Cabrales! L'esverava, alhora, pensar que per una rosegada es pogués condemnar l'espècie humana al treball fora del paradís, i més, condemnant el feinejar a maledicció divina. Contràriament, en Zenon considerava l'atur, que no era altra que la seva situació, la veritable maledicció; aguantar tot el dia la verborrea de l'Enriqueta era la culminació de totes les desgràcies. El seu consol era sempre somniar altres sermons, discursos menys estantissos, com aquella plàtica antiga datable al voltant del 1500. En aquell dia assenyalat d'aniversari, li resultava adient el sermó d'aquell mossèn enrinxolat, de tirabuixons daurats a l'estil da Vinci, el qual estava tractant, en la seva prèdica, el tema de l'encarnació. Aquell mossèn renaixentista, que es presentà com a Franciscus Cardulus, anava dient sobre els somnis d'en Zenon estant: - Qui podria dubtar que el Crist tenia un cos real rebut d'una mare, un cos amb tots els seus membres (omnibus membris expressum) ? Qui podria mantenir que és una simulació això que es palpa amb les mans, s'agafa en braços , rep la ferida (la circumcisió), sent dolor? Mentre sentia aquestes apassionades paraules, anava mirant les pintures que decoraven les parets, que reforçaven aquell discurs sobre la humanitat del fill de Déu. Sobre el seu cap, planaven els frescos de Miquel Àngel, el qual representà nu el fill de Déu, amb característiques de forta i agosarada contingència humana. A les pintures del costat del retaule que donava al carrer de l'església es podia veure el redemptor acariciat en el seu membre pel seu pare o la seva mare. Altres pintures ens mostraven el Crist quan era nen acariciant la barbeta de la seva mare (una màmola) i, fins i tot, com a expressió extrema de la definició de l'encarnació en un cos absolutament humà, les pintures del Crist amb el membre erecte: eren els quadres i els xilogravats de Maerten van Heemskerck, Ludwig Krung, Jacques Bellange, etc... també exposats a la seva església de Vilamental. Per als homes de l'època, aquella potència fisiològica, els permetia assignar a la castedat del fill de Déu, tot el seu valor, entesa aquesta com la negació positiva i conscient d'una plenitud, la qual en un eunuc no hauria tingut cap valor. Aquell tema monumental i esplèndid de l'epifania, pintada per Pieter Bruegel o aquell altre de Domenico Ghirlandaio, que estava penjat al costat de la porta principal, estava centrat quasi exclusivament a mostrar a l'adorador el sexe del Crist quan era nen. De sobte, va poder veure, en una una de les capelles de la seva esquerra, les dues versions de la pintura de Bronzino sobre la Sagrada Família, abans i després de la neteja del quadre. Després de la seva restauració el crist-nen va retrobar-se amb la nuesa original, tal i com fou pintada per Bronzino. Davant tanta evidència, sempre acabava preguntant-se quantes fulles de plàtan de la Riera, draps o mantes no han estat utilitzades per, en nom dels bons costums, tapar el magnífic i bell debat renaixentista sobre l'encarnació del Crist. Els vilatans de la bancada del davant varen assenyalar com la passió redemptora del Crist culminava a la creu, amb el brollar de sang de Crist: sang alliberadora pels fidels. Però altres assistents a l'ofici també recordaren, emfàticament, que ningú no pot oblidar que la redempció per la sang renovada de Crist en els sacraments s'inicia en la sang brollada del seu penis a l'acte de la circumcisió. Aqu' ho podem veure, deia el sabater, posat dret sobre la bancada, referint-se a la pintura que estava situada sobre la pila baptismal. El tema estava desenvolupat, de forma monumental, per primera vegada, pel magnífic artista de Pàdua: Andrea Mantegna. Per l'aire voluptuós del temple flotava la conclusió final d'aquell batibull discursiu sobre el tema de l'exposició del membre sexual de Crist. Es podia entendre l'exposició de la sexualitat de Crist com l'assumpció de la debilitat humana més que com una afirmació d'una virilitat agressiva. Aleshores, tothom, en aquell acalorat i digestiu debat, hagués rebutjat la frase de Lluís Vives, en què deia que: el membre viril és indecent per culpa de la luxúria i l'impudor. Pel que havia llegit, en Zenon sabia que, més enllà del Renaixement, els homes que custodiaren les obres dels grans mestres, moltes vegades es sentiren frenats a desfer-se de les parts d'aquelles obres que els resultaven incòmodes, ja fos pel seu valor econòmic o per altres raons; però sempre que fou possible, van fer desaparèixer les parts que els resultaren ingrates. Cada any es podaven els plàtans de la Riera per tapar aquell passat sensual i solidari de Déu envers els homes. La cultura cristiana normativa anà adoptant la prohibició implícita de la referència directa a la sexualitat de Crist, en paral·lel al rebuig de la seva pròpia joia de viure en llibertat . Ja no hi cabien, més enllà del Renaixement, en unes terres on agafà cos la Contrarreforma, expressions ni debats sobre l'encarnació del fill de Déu. La solidaritat de Crist ja no faria costat als fidels que romandrien empresonats per una jerarquia monolítica i opressiva. Les seves cabòries s'anaren espesseint i l'església inexplicablement va anar quedant aïllada del món, tancada a pany i forrellat, mentre la vida a la placeta, a la Riera i a la vila, en general, seguia el camí rutinari de sempre. Del cel relliscaven sobre les fulles dels plàtans ombres aguisades i mudes. Del mar venien boires reptants, mentre a l'interior del temple començava a sortir aigua de les parets que s'anaven esportellant. De les més inimaginables escletxes, del darrera dels quadres, del terra sagrat, per entre les figures del retaule va anar sortint aigua i més aigua. Les parets regalimaven aigua per tot arreu, com a les altes muntanyes durant el desglaç i, mentre tot això esdevenia, les mateixes parets del temple, per una inexplicable reacció química, anaren transparentant-se i prenent la textura del vidre bufat. Si als fidels aquell art que vestia el temple ja els resultava inquietant, la inundació va acabar d'aterrir tothom. Molts ciutadans començaren a amuntegar-se contra el batents de les portalades sòlides de l'església. La llum entrava esbiaixada i esmorteïda, d'un ponent trist i elegíac . De les arcades es repenjaven núvols foscos i al.lilats que descarregaven aigua i llampecs esfereïdors. La senyora d'en Zenon, amb l'aigua al coll, més que xisclar pregàries preconciliars, les escopia. En Zenon maleïa aquell destí, no havia desitjat mai ofegar-se en aigua clara, sense cap glop impetuós i revitalitzador de vi negre cristià i corpulent. De la sagristia va sortir una teranyina carregada amb els qui s'havien de salvar: les autoritats locals i, amb elles els representants de l'església, amb el mossèn i els seus sermons al capdavant. L'aigua ja no permetia articular paraules desesperades; les parets de vidre anaven prenent colors de dol lilós. Mentre el vicari els donava la benedicció, des del punt més alt de la barca, els quadres del passat s'esvaïen i els cossos nus de les pintures es vestien d'aigua podrida amb vels i fulles adolorides. Quan es despertà, tothom el mirava, fins i tot les figures del retaule barroc s'havien despertat amb el seu últim ronc mixtilini. La seva dona, acostumada a les seves arcades sonores semblava ser l'única indiferent, encara que seguia pregant per en Zenon i per la salut de les seves digestions. Ell, impertèrrit, després de preguntar si faltava molt per acabar la missa, notà el seu estómac més alleugerit. A la sortida, en Massimo li regalà una fotografia de l'església, plena de misteri, com si la llum hagués despertat antigues formes que desitjaven materialitzar-se i que havien romàs clavades, fins aleshores, en la creu de la indiferència.
© Pere Planells




Fons dart nomesart

NONELL? & PICASSO?


El passat més de desembre, desprès de passar-se uns dies a casa d'en Pere Planells a Arenys de Mar, en Jack es va arribar a casa meu per passar el dia, abans d'emprendre vol cap a Nova Iork, on volia estar per Nadal. La mateixa nit en què va arribar, vam anar a sopar a Els quatre gats, a dues illes de casa meu. Desprès d'anar a fer unes copes pels voltants ens vam retirar a fer l'última xerradeta que ens obriria el son. El sant demà, vam matinar i a peu i, a pleret, ens vam acostar a veure l'obre de Jean Nouvel, la torre Agbar, al costat de la Plaça de les Glòries. La seva presència no ens va treure el son que portàvem a sobre, en tot cas, vam agafar una mica de torticolis de tant mirar cap amunt. Una forma tan ben texturada, gairebé escultòrica, va ser més fàcil de pair, amb un café amb llet a la ma i un croissant tan ben modelat com l'edifici d'en Nouvel. M'hauria agradat ensenyar-li l'edifici enllumenat, tanmateix, no fou possible. Però, per un budista, aparentment absent, com en Jack, no semblava que res pogués sortir-se de to. Ell anava prenent silenciosa nota de tot allò que esdevenia i, era jo, qui, en certa manera arrossegava la conversa. Ni la millora del to etílic semblava potenciar-li el verb.
Tot just acabades de gaudir les obres tridimensionals i ben allotjades les sensacions en els hotels dels nostres estómacs enfilarem a donar una volteta pels encants. Feia tems que no veia tanta trasteria i a una preus sempre una mica més inflats, com sempre pels voltants de Nadal. Mobles sencers o a trossos, lluïts o deslluïts, peces fràgils o feixugues, sensació de gelor als peus i calor de tanta gentada navegant a empentes i rodolons entre tants estímuls. Ho patejàrem tot i per tot, entre l'espessor selvàtica dels compulsius compradors. En Jack amb barret i càmera, fotografiant sense ni tan sols molestar-se en posar l'ull pel visor de la càmera. El deia que la realitat, com en aquell entorn, es composa sola. Potser si, que les coses de l'estètica van així. Tothom, nosaltres també, a la recerca del tresor somiat. Vet ací, que a la part central dels encants, en aquell espai no cobert on la trasteria va pel terra, en uns espais acotats, sense bases cadastrals precises, vaig veure ... Un miratge, vaig pensar abans que res. Emparedat en un marc horrorós, teníem a davant nostre, al fondo de la parada d'un magrebí, un quadre d'en Nonell o d'en Picasso quan aquest l'imitava. Fent-me lloc entre la parafernàlia objectual que poblava el terra, em vaig acostar al quadre per tal de palpar la pintura, per veure si ,realment era pintura o era una reproducció fotogràfica. S'hem començà a remoure el croissant i el cafè amb llet i de sobte em vaig començar a acalorar. Li vaig demanar el preu del marc al venedor, per no aixecar sospites, tot i que era poc probable que aquella persona conegués Nonell o Picasso. Em va demanar 150 euros, la qual cosa em va semblar excessiva per un marc tan horrorós. El que em va semblar encara més estrany el que, ràpidament, ens vam adonar que aquell no era un magrebí típic, es va enrocar pel preu. No sabia que fer, no es normal que un quadre d'algun d'aquest autors estigui tirat pel terra dels encants, tot i això, tant jo com en Jack, vam pensar que tampoc ens arruïnaríem si desapareixien 150 euros de la nostra butxaca. En Jack va insistir que si no el comprava igual em passaria uns dies sense dormir i qui sap si allò era un senyal. En definitiva, no ho podia deixar córrer, encara que fos una imitació, i si ho era tenia la seva gràcia. Fet i fotut, em vaig quedar el quadre, el marc per despistar. Quan sortíem dels encants, més lleugers del compte, tot veient-nos amb un tresor entre les mans i amb una emoció indescriptible, vàrem fer-nos el nostre conte de la lletera, ja en veiem junts a Nova Iork a una sala de subhastes, arreglant els nostres problemes econòmics. Tot i que el cap ens deia que no podia ser veritat. Que no es tan fàcil que et toqui la loteria! El fet és que quan vam arribar a casa, una vegada despullat de pols i del marc espantós, el quadre ha ingressat en un espai irreal, fronterer entre el realisme i la ficció i, per dret propi, al Fons d'art nomesart. No sabríem dir, en percentatges, quina proporció de quadre falç o vertader té aquest quadre que hem anomenat Nonell? & Picasso?. No descartem que ho sigui tot i que comparant la traçada adolorida de Nonell amb la traçada més fresca d'aquesta obra en decantem per definir l'obra com una bona imitació, sense descartar, però, la remota possibilitat de que sigui vertader i pertanyi a algun dels dos autors. Faltaria més, encara conservem l'emoció barrejada amb croissant, cafè amb llet i edifici eròtic, que va desbordar el nostre esperit el dia de la seva compra.
© Marià Roig



Sapientis est ordinare

Catàlegs i intervencions d'art concret
Un catàleg és la descripció ordenada, o no, d'un conjunt de número determinat d'elements (tancat) o,
d'un conjunt de número indeterminat d'elements (obert).
La pregunta més difícil de contestar per a mi és, potser, el perquè dels catàlegs. Quan vaig tornar a prendre el camí de la creació tenia el sentiment i el desig de voler trobar processos essencials, aquesta és una qüestió que ha esdevingut obsessiva. El coneixement i el desenvolupament de les formes és important però, volia posar-me a prova. Em vaig crear unes condicions a l'hora de desenvolupar formes, no volia navegar sense rumb, ja ho he fet altres vegades, massa vegades. Ara volia marcar-me una fita, i la millor manera, era crear unes condicions o normatives que determinessin la personalitat d'un conjunt formal tancat. Un conjunt formal obert es la porta d'entrada a la navegació sense rumb, una situació, per cert, a la que cal seguir acostumant-se. Aquestes condicions i normatives, doncs, em van permetre crear els primers catàlegs, perfectament objectius en el seu desenvolupament i sorprenents en el seu resultat. Una vegada establert un catàleg, cada un dels seus elements formals em permetien per combinatòria, aleatòria o no, fer propostes formals dirigides a la comunicació i a la intervenció en l'entorn.
Recentment, he tornat sobre els catàlegs projectats a Planoles, els he revisitat per trobar nous continguts i per resituar-los...
Perquè aquest nom de la ciutat brasilera de Portoalegre com a títol del catàleg? A més del fòrum, tot reconeixent la seva vitalitat, Portoalegre ressona una sensualitat creuada de la vitalitat d'Àfrica amb la melangiosa vibració del fado, salobres de l'aventura!
© Jack Perdikidis

ART OBJECTE I OBJECTE DE L'ART
L'art, és a dir, el conjunt d'esforços del pensament i del sentiment que es posen en marcha recolçats per uns coneixements i unes aplicacions tècniques, més o menys conscientment, esdevenen tart o d'hora, en la immesa majoria dels cassos, objectes que anomanem obres d'art. L'obra d'art, és art objecte, és art no actuant, és arqueologia i tectònica, és una formulació, deslligada en part, de l'artista actuant que l'ha convertida en objecte del seu art. L'obra pot ser un objecte comunicatiu si hi ha aquell consumidor potencial -en termes mercantilistes- capaç de sentir empatia, moltes vegades m'agradar dir, simpatia, respecte del suposat missatge formal i conceptual que pugui contenir l'obra. Per altra banda l'obra pot ser un objecte d'especulació en al seva condició de peça única, irrepetible i amb continguts -aura en deia Benjamin- d'alta densitat comunicativa. Aquesta especulació pot esdevenir crematística o cultural. Aquests dos aspectes especulatius en molts moments es complementen.
© Pere Planells