REMBRANDT: LA LLUM DE L'OMBRA

No sabem com va començà l'art, però l'art, és un estranya bellesa conté una força que ens activa els sentits. Ens hem fascinat per les primeres formes d'expressió que van materialitzar els nostres avantpassats en les coves d'Altamira, fins arribar a l'art més avantguardista dels nostres temps. Descriure o interactuar amb la naturalesa que ens envolta, ha estat un dels objectius primers de l'home; i aquest, ha recorregut, en molts casos, a la línia per a plasmar allò que veu, intueix o sent. De manera que els llenguatges graficoplàstics, on la línia ha estat protagonista, s'han materialitzat de diverses formes al llarg de la història de l'art.
Rembrandt, reconegut com un dels millors gravadors de tots els temps, ha emprat la línia vastament per a la realització dels seus gravats. En general, es tracta d'estampes de petites dimensions amb tinta negre on podem admirar interminables traços fins de diferent tremp. Amb l'energia en que és utilitzat el traç, es pot definir la profunditat, la llum dintre de l'ombra, el contorn, les textures de l'objecte representat, i amb aquest conjunt de capacitats expressives arribar a la profunda descripció psicològica, per ressaltar, així, la destrucció de l'estètica clàssica del renaixement massa prenyada pel nombre. Rembrandt, des de la nostra perspectiva, assoleix la paternitat de l'expressionisme. La delicadesa amb la que l'autor utilitza la línia per plasmar els detalls més minúsculs, proporciona el plaer descriptiu de la realitat més detallada, com per exemple, els entranyables retrats o les escenes costumistes més caricaturesques que l'autor va realitzar al llarg de la seva vida. El seu treball gestual denota un gran domini i seguretat en el dibuix, aquest fet queda evidenciat en aquest conjunt de gravats de temàtiques vàries que ens ofereix la Fundació Caixa de Catalunya. La infinitud dels traços que Rembrandt crea, es converteixen en fosques masses, quan es tracta de descriure profunditats, generar volums, definir les perspectives més realistes. El tractament de la foscor per acumulació de traços ens permet visualitzar les diferents llums que capten els seus ambients convertint-la en enlluernadora, dirigida o ambiental o senzillament construeix refinades escales grises que s'escampen sobre el paper.
A l'exposició podem contemplar un imponent treball lineal que evidencia, que Rembrandt, posseeix un domini absolut de la tècnica del gravat, del dibuix -com ja havíem dit- una factura minuciosa i una incomparable destresa. Per aquest motiu cal observar la seva obra amb el deteniment necessari per a captar la seva majestuositat i no perdre fil d'una fina i extremadament educada mà.
Les estampes d'aquesta exposició procedeixen de les extraordinàries col·leccions de les Biblioteques nacionals de França i Espanya, les quals han comptat amb el suport de la Fundació Caixa Catalunya per reunir aquesta col·lecció en un marc incomparable com és la Casa Milà, coneguda com la Pedrera. Barcelona enriqueix la seva oferta cultural amb aquesta exposició, la qual compta amb cent quaranta estampes que inicien un període de homenatges per al IV centenari de la mort de Rembrandt (1606-1669) Un del pintors més importants d'Holanda pertanyent a la generació de Rubens i set anys més jove que Velázquez.
"La llum de l'ombra", tal i com s'ha denominat l'exposició, vol fer una primera aportació d'una visió més àmplia sobre de l'obra d'aquest creador. Un ampli repertori de gravats detingudament triats, són el manifest d'un geni que queda evidenciat en aquesta retrospectiva dels seus gravats.
Per la realització dels gravats, Rembrandt dibuixava, en molts de casos, directament sobre les planxes, i les sotmetia a retocs amb el burí. Variava les tintes i els papers fins obtenir els efectes desitjats de llum, d'espai i del tractament de la imatge per tal de recollir, de la millor forma possible, el significat simbòlic i expressiu de cada peça . Rembrandt utilitzava dues tècniques de gravat: la punta seca i, majoritàriament, l'aiguafort.
En la punta seca l'artista dibuixa directament sobre la planxa, no sabem fins a quin punt utilitzava esbossos previs. Hem de suposar, vistes algunes imatges gravades invertides que si utilitzava esbossos. El gravat a la punta seca, seguint el fil descriptiu de la tècnica, es porta a terme ratllant amb un burí la superfície de coure, realitzant segons la pressió de la ma solcs més o menys profunds que deixaran emmagatzemar més o menys tinta.
Els principis de la tècnica de la l'aiguafort són prou senzills: sobre una planxa de coure prèviament coberta de vernís protector respecte dels àcids, l'artista dibuixava amb agulles, tot retirant el vernís amb aquesta operació. El coure de la planxa que queda al descobert és atacat per l'àcid creant un solc vertical sense rebaves, al contrari que la punta seca. En aquests solcs serà on es dipositarà la tinta per tal de transferir el dibuix a un paper. El conjunt del procés es evidentment laboriós, com pot saber qualsevol persona que hagi treballat amb aquest sistema d'impressió artesanal que es correspon a una època on encara era prou funcional a l'hora d'il·luminar llibres o d'il·lustrar-los.
No ens cansarem d'insistir en que els gravats de l'artista mostren les seves grans aptituds tècniques i capacitat de treball, però, cal matisar que, darrere de les seves aptituds com a pintor o gravador, hi ha una gran capacitat com a dibuixant forjat a traves de molt treball anterior. El seu gran domini tècnic li permet fer les descripcions més detallades del món que l'envolta, en aquest aspecte podem dir que Rembrandt dona al dibuix el valor que els artistes italians del Renaixement, també li donaven. Per tots ells, el dibuix és la base de totes les arts plàstiques.
© Betlem Planells

C A R A V A G G I O      a l      M N A C

Vam emmarcar la visita a l'exposició de Caravaggio al Museu Nacional de Catalunya, la seva solemnitat i la seva tensió lumínica, amb perllongads i desencaixats farts de riure a dintre del cotxe. Val a dir que el tema pel qual vam riure no fou, en cap dels dos casos, l'exposició, no fos que algun posat historiador o crític d'art se'ns disgustés.
De tornada, va sortir a la conversa, la comparació entre les obres de Tapies i les de Caravaggio, tot pensant, sobretot, amb el component de la velocitat d'execució de l'obra. De seguida ens van venir al cap, les velocitats dels nostres temps i la velocitat que podíem atribuir a la societat on visqué Caravaggio. Es evident que l'absolescència planificada, era un concepte no nat en el barroc, en canvi per a nosaltres aquest concepte ens era tan familiar com la pesantor de les mosques el mes de setembre. El temps ha esdevingut vertiginosament valuós a nivell econòmic, tant com miserable a nivell degustatiu. Anar a veure una exposició com la de Caravaggio, ens permet reafirmar, encara més el nostre present. Ens hem depilat tot el barroc, a Michelangelo Merisi i tots aquells que continuaren el seu llegat estètic, amb una jornada matinal de diumenge plujós. Ha estat una exposició espessa i densa com l'oli de llinosa. Sort que en sortir, l'aire, encara fresc de mati de tardor, ens ha delectat amb la vista estesa i dormilega de la ciutat de Barcelona. Hem vist detingudament les desiguals obres del M. Merisi, hem gaudit, pausadament, del seu David i Goliat, del seu just i precís coneixement de la composició, la anatomia, del magnífic tractament de la llum i el color. Hem parlat de teixits, tant de les fibres tèxtils naturals emprades a l'època i protagonistes en els quadres, com del lli natural emprat com a suport d'aquelles joies pictòriques. Hem comprovat el desigual tractament i resolució de moltes de les obres exposades. Se'ns ha travat la llengua en conversa tenebrista. Hem vist la pintura propietat dels monjos de Montserrat i hem comentat que els hi ha tocat la loteria. Ens hem sorprès de veure com, una simple mossegada de llangardaix, esdevé tema pels artistes del Barroc: adéu als grans temes transcendents i gairebé arqueològics del Renaixement!.
Tot d'una hem passat de la minsa sala de Caravaggio a les sales dels seus acòlits. Hem pogut veure la bassa d'oli estètica que havia estès el mestre; la qual abraçava, tot Itàlia, Espanya, i un bon tros d'Europa tot i que aquesta última, amb menys representació a l'exposició. Una vegada fet el recorregut, em tornat sobre les nostres passes per remirar i tornar a mirar sis quadres i un cap que ens ha recordat la pinzellada apassionada de Rembrant . Al cap i a la fi, el que un desitja, en un diumenge de tardor que hom ha dedicat a la cultura visual ,és retenir a la retina -perdo per la musicalitat redundant- el millor que ens ha ofert l'exposició: el ja citat, David i Goliat, de l'artista protagonista de la mostra, dos bodegonets, un d'ells torçadament composat per Zurbaran, amb el raïm massanet més ben descrit i la cadernera més forçada. El bodegó rodó d'en Pereda amb els nous més rutilants del món. Dues obres de "Lo Spagnoletto" per la composició i pel tractament de dibuix i textures formals. Finalment, em remirat i em assaborit un Diego Velázquez minimalista, l'apòstol Sant Pau. Que difícil i que brillant es treure coses de gairebé el no res!.
Amb la retina ben pintada, hem sortit de l'exposició i sant tornem'hi: els controls per les bosses, una gentada, la recollida del paraigües trencat tornant a fer una exuberant cua, la ciutat lluenta, el pàrking atapeït i adéu siau que som de poble.
Us irem com bons minyones que és una exposició recomanable tot i la existència del món.
© Marià Roig

ART BASEL IN PROGRESS
La feria de las vanidades. Puede estar contento el Sr. Samuel Keller, Director de Art Basel 37 que ha conseguido la cuadratura del círculo. Este año la feria ha acogido a 270 expositores, más que nunca. Se calculan unos 2.000 los artistas representados. Estilos "oficiales", Moderno y Contemporáneo, en la planta baja lo moderno y en 1ª planta el estilo contemporáneo. Se calcula que acudieron unos 50.000 visitantes, o como dice la organización, coleccionistas y admiradores del arte de todo el mundo. El slogan de la feria para atraer a clientes es el siguiente: (intentaremos traducirlo en parte):"Art Basel atiende por igual a todo tipo de clientes, aquellos que apenas pueden gastarse unos pocos dólares en un múltiple de un joven artista hasta los "museum quality masterpieces" que pueden valer varios millones". El diario New York Times calificó la feria cómo: Olympics of Art World. Un negocio redondo para los organizadores y para los galeristas que aparecían bastante contentos con las expectativas de venta. Hay que tener en cuenta que resulta muy difícil, en un espacio tan amplio y condensado como es la feria, atraer a los visitantes con propuestas originales y por lo tanto, vender algo. Un tanto por ciento muy elevado de artistas son clónicos, lo cual induce a la confusión ya que es complicado ordenar las visiones y relacionar los proyectos. Hay demasiada exhuberancia artística, o está mal expuesta. Son centenares las imágenes que se parecen, incluso da la sensación de presenciar una especie de encadenamiento en donde los artistas se influyen unos a otros y a la vez son influenciados por los antiguos maestros de una forma tan hetereogénea que estamos llegando a la babélia artística. Paseando por la feria y superando ésta primera impresión feroz, llegas a situarte en el mundo sutil y apasionante que te proporciona la espléndida visión de innumerables piezas de alto valor artístico. Encuentras a cualquier artista pintor o escultor del siglo XX, ésta sensación sólo se produce en Art Basel, naturalmente hablando sólo de ferias de arte. Puede parecerse a lo que le sucedió a Stendhal en Roma durante su primer viaje. Todo ello está a la venta y no precisamente "All'incanto", hay algunos precios absurdos de obras de artistas sin currículo, será difícil cumplir con el slogan. También están los grandes vendedores, los galeristas de prestigio y marchands que llevan un montón de años en la brecha, como Denise René, con su estilo inconfundible de escoger las obras para la feria. Hemos comprobado de que a nivel medio, pensando en artistas cuya obra esté algo situada,los clientes escogen a tenor de una especie de endogamia a la hora de comprar algún objeto. Nos referimos a que los clientes de las galerías participantes acostumbran a ser de la misma nacionalidad, o sea, los franceses compran cosas francesas de artistas franceses en galerías francesas y así casi para todo el mundo. De hecho seguramente si no fuera por la asistencia a las ferias, muchas de estas galerías no podrían subsistir, aunque ellas mismas se quejan por el elevado precio de la superficie de los stands que limita en mucho su capacidad de oferta. O sea que si la participación es muy cara es lícito pensar que los compradores no gozan del mejor precio de las obras. También puede ocurrir que el galerista soporte el gasto pensando en la inversión en tal o cual artista, por los siglos de los siglos, amén, repitiendo año tras año las propuestas que ellos piensan que sean las mejores, hasta el triunfo final. En Basilea te das cuenta, si la visitas algunos años seguidos, de cuales son las apuestas verdaderas, por ejemplo: Una visita al stand de Bischofberger permite comprobar de lo que estamos hablando. Ya hace muchos años que Bruno Bischofberger apuesta por Miquel Barceló, ésta actitud es la que despierta confianza en los clientes y es: "El camí compartit" entre artistas y marchands. En este stand pudimos ver de que sus obras, las de Barceló, estaban vendidas y a buen precio!. Sería interminable la lista de artistas y galerías que merecen su visita, por lo tanto nos referiremos sólo a aquellas que nos hayan impresionado de alguna forma y que vaya por delante de que el firmante procede aleatoriamente a citar las cosas y cuadros que ha visto. Para empezar nombraremos a Tony Oursler que desde hace unos años domina la escena del video-art, con la creación de muñecos animados (Dolls) que interaccionan con los espectadores. Plasma la imagen sobre unas esferas ovoidales de policarbonato , con un video-proyector a cristales líquidos, que son vistas de ojos o bocas en movimiento acompañado del sonido de unas frases hechas que a veces son lamentos. Es muy impactante.
Para seguir en la feria, conviene visitar algún stand de alguna galería americana (es en la única feria de Europa en la que participan), entramos en Acquavella de New York. Allí contemplamos las mejores piezas. Un Miró extraordinario, diversos óleos de Picasso, un espléndido Braque, un óleo de Ferdinand Leger. Otra galería americana: John Berggruen de San Francisco con varias esculturas de Frank Stella que son deliciosas amalgamas metálicas policromadas. Llegamos a los stands de las galerías españolas: Alvear, Joan Prats, Aizpuru, Soledad Lorenzo. De los artistas presentados, todos de muy buen nivel, recuerdo a Jordi Colomer "Nuevas Construcciones", Susana Solano, el óleo inmenso de Juan Uslé, Helena Almeida, Jaume Plensa con las esculturas numéricas,(guardo un buen recuerdo de la magnífica fuente escultura de Chicago). Visitamos la Galleria Continua de San Gimignano que han abierto una sucursal en Shangai! Parece interesante recordar a tenor de lo dicho, que en el año 2003 se produjo una conferencia en el ámbito de los programas de la feria, se trataba del "The Future of the Museum profile China". El gobierno chino mandó al Sr. Wang Huangsheng, director del Guandong Museum de Cantón, para explicarnos el proyecto de construir 1.000 nuevos museos de arte contemporáneo en 12 años, hasta el 2015!, y de paso pedir la colaboración de Art Basel para mejorar la feria de Shangai Art. Pasamos por la galería Artiaco de Nápoles, Giulio Paolini, Jannis Kounellis, también tuvimos la impresión de que el neón, como elemento artístico, imperaba en diferentes galerías. Recuerdo un bosque de neón, muy interesante y también diferentes poesías visuales siempre con textos muy incitantes.
Acabamos apuntando que para aquel que no haya podido visitar esta feria ahora en el mes de Junio, deberá esperar sólo seis meses, para asistir a otra edición de Art Basel, Esta vez pero, será en Florida, el mes de Diciembre próximo, se inaugurará la 3ª edición de Art Basel Miami Beach , que es la hermana americana de la feria suiza. ABMB es nuevo tipo de evento cultural que combina el show del mercado del arte contemporáneo con un excitante programa de exposiciones singulares, incluye piezas musicales, películas, video digital, fashion, arquitectura, diseño y tiene un apartado de esculturas "Plein Air". La feria, dicen, destina muchos esfuerzos para proyectar nuevas ideas en el arte contemporáneo, iremos a visitarla.
© Jordi Vilafranca
JVILAFRANCA@arte.it

CERET: MUSEU GRAN, POBLE PETIT

A la banda del Rosselló, ben a prop de la Junquera, es troba el poble de Ceret. No és fàcil trobar una agrupació humana, relativament petita que disposi d'un Museu d'art modern de tamany petit mitjà, de la categoria del de Ceret. No sols disposa d'una col.lecció permanent, justificable amb la seva qüalitat, només per la presència de peces magnifiques de Marc Cahagall, Picasso o Miró; també, una programació de bona qualitat, de la qual, avui volem destacar l'exposició que hem visitat : Matisse-Derain (Colliure 1905). Aquesta és una exposició que ens descriu un estiu, ja mític, on la química entre Derain i Matisse i d'ambdós i el màgnific entorn mariner de Colliure, van fer possible allò que a la història de l'art entenem com fauvisme. Encara moltes de les obres poden ser aparellades amb els espais que en foren l'origen. L'exposició pren un caide pedagogic i documental, ja que, no només podem gaudir de les màgnifiques obres dels dos autors, sinó també, valorar una documentació ja sigui gràfico-fotogràfica o escrita que en ajuden a entendre la bona entesa a la qual ens hem referit. Aquesta exposició commemora el centenari del fauvisme i l'estança dels dos artistes a Colliure, l'estiu de 1905. A part de màgnifics paisatges de pinzellada autònoma i expressió minimalista, podem veure a l'exposició el que podriem anomenar retrats creuats entre els dos artistes. Nosaltres personalment destacariem el retrat de Matisse fet per Derain on el tractament cromàtic fou absolutament trencador. Dels paisatges, en senyalariem el seu fresc cromatisme, la pulcritud del color i la continguda dicció de les aïllades pinzellades, aplicades, tantes vegades, sobre una desangelada tela.Tambe els audiovisuals ajuden a completar una informació, perfectament ajustada al tema de l'exposició. L'espai i distribució del museu és acollidor i gens excessiu. Es un d'aquests museus de dimensió humana i, que en aquest cas, conté l'alegra i espontània humanitat d'uns fauvistes que esdevenen un lluminós regal pels amants de les arts plàstiques.
© Marià Roig

PERE SERRA MECENES A MALLORCA

Per una carretera vorejada de marges arribem, quasi de sobte, a la porta de la finca on viu el nostre protagonista, Don Pere Serra. Una vegada passat el llindar, pujant per una costa, gaudim a dreta i esquerra del paisatge extraordinari dels arbres fruiters, llimoners i tarongers a dojo, típics de la terra, ja famosos en el passat per tot Europa. Hem arribat a la terrassa de la casa; segut en una taula rodona ens espera el nostre amfitrió, desprès de les paraules
de rigor i benvinguda seiem tots al seu voltant. Don Pere fa preparar un suc de taronja de collita pròpia que confirma l'excel·lència del que ja sabia: La dolçor dels cítrics de Sóller és única, avui es diria " light". Als segles XVIII i XIX foren els temps del comerç pels sollerics. Gracies als seus cítrics, plantats en aquesta vall natural orientada a Nord, s'estableixen a Catalunya, Occitània, València, Genova, etc., com a comerciants de fruita durant molt de temps.
La Vila de Sóller, ciutat de la Mallorca Occidental, veu el mar per un port natural, lloc singular i estratègic, tancat a la resta de l'Illa per les muntanyes de la Serra de Tramontana. Els seus habitants posseeixen un esperit emprenedor especial, hereu del passat.
Don Pere resulta un personatge singular, a penes iniciada la conversa la connexió fou positiva, gracies també, a la presència del pintor Joan Ramis "Sineu" a la reunió, amic personal de Don Pere i que va facilitar el contacte. La resta va seguir fluidament i sense guió, però dic singular per la seva vessant artística. Totes les seves activitats que sons moltes i molt variades i que en part defineixen la seva personalitat, queden esvaïdes darrera del temperament artístic, que és el predominant i el que segurament fixa les decisions... Ell mateix ens cita un exemple:
-"Mantenir el diari "Balears"en costa doblers. Recordo que a la setmana de canviar la llengua del diari de capçalera: "Baleares" a "Balears", la majoria dels subscriptors es donaren de baixa"-.
Tenin en compte que han passat mes de vint anys i la situació lingüística ha millorat molt poc, resulta clar que Don Pere Serra és un "resistent" i això forma part de les característiques essencials dels artistes i diria més, son la tríada: Qualitat, paciència i resistència.
-"La intransigència racial és prou corrent a Mallorca,- continua Don Pere- el català com llengua pròpia està en retirada. La meitat de la població mallorquina prové de l'emigració i rarament fa ús del català i la Policía i la Guardia Civil acostuma no parlar-ho. Aixó no passa a Catalunya, els catalans han ensenyat el català als nou vinguts que han volgut. Dona la impressió que a nosaltres no ens agrada la nostra terra, ni el mallorquí ni res, les postures no sons clares i la manipulació regne per tot arreu. A tenor de la pressió migratòria i la tendència al "castellà escènic" de les noves generacions, al català li costa molt progressar, sigui clar però, que una llengua no és perd si aquells que la parlant no deixant de fer-ho"-
Don Pere Serra és un gran col·leccionista d'art. La pintura, escultura, ceràmica, obra gràfica, bibliofília, etc., formen part d'un gran fons artístic reunit a traves dels anys amb notable esforç personal. Ha escrit llibres sobre la seva col·lecció; un es titula: " 101 Pintors, Memòries d'una Col·lecció", recomano la lectura, només als experts, els"amateurs" deuran abstenir-se. L'autor transmet un cúmul de variades anècdotes, il·lustrades amb noms i cognoms dels seus col·laboradors, marxants, experts i crítics d'art i naturalment, molts artistes i alguns, desgraciadament morts, i altres vius. (Tambè ha publicat un altre llibre: "101 Escultures a la Vall de Sóller") Pot-ser i sense adonar-se, que sigui Ell qui projecta un estil propi i artístic en el context de la seva col·lecció. El llibre està escrit amb un to amable, quasi familiar, un to que també utilitza en el decurs de la nostra conversa. Per un visitant ocasional, com és el meu cas i gaudint de la seva companyia, passejar pel "Jardin Vivant" de casa seva, és una experiència única. Hi veus una extraordinària exposició d'escultures en un territori poblat de molts animals de corral, amb peces imponents, com la d'en Henry Moore, anomenada: "El Mur", o altres de Serrano, Riera i Aragó, Subirachs, Angel Soto, etc, moltes meravelles reunides en un sol espai viu i en transformació, que és un plaer i ajuda molt en la comprensió del seu propietari.
Part de la col·lecció avui forma el Museu "Es Baluard", autentic Museu d'Art Contemporani i dic autentic per que els seus fonds procedeixen d'un col·leccionista i la majoría son anteriors a la seva creació.Era una col·lecció privada, amb un estil i tendencies definides i propies; que resulta d'un valor inestimable doncs ha estat formada a traves dels temps i amb l'energía del que destinava puls i talent buscant el cuadro o l'escultura per anar completant el seu coneixement i reunir un fonds d'obres suficients. Aquest és el "Camí compartit" del col·leccionista i el mon de l'art que acaba finalment en la formació d'un museu i que desprès acollirà les obres donades per altres mecenes o artistes. El millor destí final del fonds de Pere Serra es el Museu, aquesta aportació fundamenta el seu carácter original i artistic que perdura en el temps.
"Es Baluard" és un museu de construcció recent dins d'una recuperació històrica, o sigui: "Es Baluard de St. Pere" era un bastió de defensa del segle XVI completament restaurat que serveix al Museu de part de la seva estructura, va ser inaugurat el any passat amb totes les autoritats al complet. Ens diu D. Pere:-"Les uniques persones que han estat sempre al meu costat en el projecte del museu son: El Rei Joan Carles, Maria Antonia Munar, Jaume Matas, Joan Ramis i Joan Fageda. Sobretot a sa Majestat D. Joan Carles que amb deia: -Pere, la cultura es el turismo del futuro, adelante con el museo-. Ha sigut un recorregut llarg i complicat, però val la pena el camí per que la fi es extraordinária"-
La col·lecció del Museu es vària i heterogènia però la nostra crònica forçosament serà parcial donada la seva amplitud. Hi ha quatre artistes que destaquen per diferents motius sons: Juli Ramis, Pablo Picasso, Joan Miró i Aligi Sassu que surten del conjunt, tant per la qualitat de les coses exposades com per la relació que significa el temps passat al costat dels artistes i les vivències generades entre el col·leccionista i els creadors.
El grup de ceràmiques exposades de Picasso és notable ja que és difícil trobar una munió similar de peces i sobretot de Picasso. Aixó ens permet una contemplació múltipla de les obres de l'artista, personatge per excel·lència i que ha marcat una fita dins de l'art, amb prou perspectiva i quantitat per fer-se la idea de la seva vàlua. La relació de Don Pere amb Miró mereixeria un article complet i les seves paraules serveixen per il·lustrar-ho: -"Soc un home Mironiá, el seu contacte va influir en mi i en va fer canviar de la nit al dia. Ara tinc la desgràcia de viure el desgavell de les actuacions dels seus hereus. La Succesió Miró està arruïnant la memòria de l'artista. A part de les actuacions arquitectòniques negatives de l'ambient que rodeja la Fundació, que abans era la casa i l'estudi de l'artista, ja Miró havia manifestat el seu rebuig sense èxit, avui és mes greu. Assistim a la venda del material de Miró en propietat de la família fins ara, i que tothom esperava que fos donat o cedit a una de les Fundacions que existeixen, a Palma o Barcelona. No sembla que hi hagi intencions de noves donacions. El mercat pressiona i la carn és dèbil."-
Juli Ramis és un dels pilars de la col·lecció de Don Pere, a pesar de que aquesta circumstancia no sembli ben reflectida per l'espai ocupat dels seus quadres a la mostra i dona la impressió com si foren fora de context. Algú ha pensat potser, que la quantitat d'obra seva era excessiva! Amb Aligi Sassu succeeix quelcom de similar, no semblen prou bé representats, no coneixem els motius.
El Museu espera els contactes amb artistes que vulguin recolzar-lo, la col·lecció obra la porta a noves integracions. És un bon moment, ara tenim l'oportunitat de veure moltes de les obres del fons i tindria que servir per engegar una reflexió conjunta de col·leccionistes, marxants, públic, artistes, crítics i historiadors, per escollir la direcció a continuar dins del magma artístic actual. A Mallorca hi viuen tres mil artistes, podria ser una pista per seguir. De fet és la continuació de l'esperit del col·leccionista Serra: 1.- Atenció a les fornades d'artistes de la terra. 2.- Ulls a Catalunya i Espanya. 3.- Informació Europea i Americana. 4.- Doblers suficients per comprar i contractar exposicions singulars.
El Museu gaudeix d'un espai únic com és el Aljub, que en el moment de redactar aquest article, està ocupat per una magnifica exposició de Fabrizio Plessi. "I lavatoi dell'anima", que son imatges en televisors dels safareigs publics de Bombay. També disposa d'una important representació d'escultors, amb escultures en gran format, ben disposades a l'entrada del recinte "Plein Air", treballs en "cortén" de Gerardo Rueda i Amadeo Gabino, mes endavant trobes Anthony Caro "Barcelona rose", altres de Richard Serra, Jorge Oteiza, Jaume Plensa, etc.
Don Pere Serra pot estar content, a pesar de totes les turbolències passades i altres que poden encara bufar, la realitat supera els seus somnis, el Museu està obert. La gent pot admirar les peces reunides i compartir el viatge del mecenes que seguirà configuranse en el temps gracies al seu temperament.

©Jordi Vilafranca
JVILAFRANCA@arte.it

La llum de la perifèria: Joseph M. William Turner

Havia vist Turner en reproduccions i eren obres sobre Londres. Avui he vist, si no em falla la memòria, per primera vegada directe, obres de Joseph Mallord William Turner, obres on l'autor anglès recrea la vella, noble i salabrosa ciutat de Venècia. Llum de ciutat rància barrejada amb la seva pròpia "llum". Una i altre es trobaren i s'afalegaren mutuament en enamoraments consecutius. La Fundació La Caixa ha tingut l'encert de programar aquesta exposició en el seu edifici emblemàtic de casa Ramona, rebatejat: Caixa Forum. Netejades les suors de les treballadores i els treballadors de la vella fàbrica hem pogut gaudir de les suors estètiques i madures d'un artista, que com ningú, havia documentat amb tanta precisió les seves sensacions visual davant la magia provocadora d'una ciutat capaç d'abrasar-nos amb la seva màgia i la seva dilatada i feixuga història. Quan visita Venècia, Turner només en va trobar les restes del dinamisme comercial cultural del port que havia estat la gran porta d'entrada a Europa, també de partida, de la ruta de la seda. La patologia de la ciutat i el sabor orientalitzant, romania encara viu davant els ulls d'un artista que trobà en la ciutat l'excusa perfecte per donar la màxima obertura a la seva sensibilitat. En les llums definides entre la vigilia i el somni, o les seves inverses, a la sortida del sol, el Sr. Turner fou capaç trobar les espurnes de l'ànima creativa, el lleuger alè, desvestit d'ornaments i romanços; la netedat, la finura i la espontaneitat d'un art madur que apuntava inel.ludiblement a nous temps i que obrien la porta a tot l'art posterior, a l'art modern.. Mentre mirava aquelles obres; sobretot les aquarel.les, recordava el meu amic Vicent Calbet, la música de Donovan i moltes de les premises de l'art oriental. Vaig pensar que en el fons del Budisme, agafa un paper bàsic, el fet de adonar-nos que el món se'ns esmuny. Venècia hi és i no hi és, a la vagada, tot d'un cop. Es com si Hamlet haqués dit: ser i no ser, aquest és el dilema, per comptes del que realment li va fer dir Shakespeare. Amb moltes d'aquelles obres, Turner superà les dualitats i contradiccions que fou capaç de sentir i percebre. En psicologia profunda s'ha parlat sempre de dos tipus de visió que s'han anomenat central i perifèrica. Turner acostant-se a la llum difusa, desenvolupa també, i a nivells mai vistos per la seva època, la visió perifèrica. El conjut i la visió de cop, desballesten la construcció raonada descriptiva i lineal de l'estètica imperant. El que se suposava que se li demana a l'artista en la seva època i, gràcies a ell també en epoques posteriors, es trenca davant l'obra negativa de Turner, si tenim en compte les exigències de la descriptiva mecànica a la qual la gran majoria dels artistes estaven lligats. Amb aquest trencament, Turner obre les portes, de manera rotunda, a l'art modern.
Mentre escric aquestes ratlles -les quals tenia imperiosa necessitat d'escriure- encara sento les delicades pinzellades i esvalotades en la recerca de la llum, aquella experiència tantes vegades heterodoxa de moltes cultures. La llum ha estat convertida en protagonista, tan ben destilada per Turner, com el millor dels wiskies, i tot, per a gaudi d'aqells que volen esdevenir embriacs de llums, no només físiques, sinó de llums que poblen els sentiments de l'ésser humà.
© Marià Roig

Abrí la puerta con sigilo...

Abrí la puerta con sigilo y entré apresuradamente para sentarme lo más rápido posible en uno de los asientos libres de la fila trasera. Cuando tomé mi puesto me percaté de que no había visto antes un lugar así. Inspiraba miedo, mi piel empezó a erizarse por el frío. Y fue entonces cuando me di cuenta de que estaba rodeada de locos. Dementes abstraídos en sus propios mundos imaginados que, con la mirada perdida, escuchaban las palabras de quién sin duda parecía ser su líder, su guía o maestro.

Mi curiosidad venció el terror que me infundía la desgarrante situación. Y fue así como me enteré de cuál era el mundo ficticio en el que vivían esas personas. Con sus discursos tan marcados por el realismo -porque de verdad se creían lo que decían- me sumergí completamente en la estructura social que describían que, para mí, fue como una viva recreación del mismo infierno. No obstante, ellos parecían indiferentes a los enormes desagravios que yo sentía al escuchar sus palabras. Y fue así como entendí un mundo que habían creado a partir de idénticos principios a los de Satanás para establecer su ardiente reino.

Vivían en tiempos de falso esplendor, convencidos de que su civilización, construida sobre el consumo, perduraría más de lo que hicieron otras. Su época se abocaba en la frustración. Ya nada les consolaba. Nada les preocupaba. Tiempos de incertidumbre, en los que cada cuál se protegía con un marcado individualismo. Importaba sólo el interés propio, sobreponiéndose totalmente al colectivo. Yo, amante de la literatura, creí estar confundiendo la verdad con la mentira. Los mejores autores habían dicho que sus libros no eran más que grandes mentiras escritas. Desde que había entrado en esa clase me fascinaba pensar que estaba en una de las historias inventadas por García Márquez, Isabel Allende, Paulo Coelho o Saramago. Pero esos escritores ya no tenían lugar en esos tiempos estériles, en los que el arte era publicidad y la mejor literatura estaba al servicio de los grandes fabricantes de compresas. Es más, los locos acoplaban sus vidas a las opulentes palabras publicitarias. Así me sorprendió ver cómo con una compresa Evax la mujer se sentía mujer, a gusto consigo misma; las amistades perduraban toda una vida gracias a Estrella Damm; un niño conseguía realizar todos sus sueños debido al inmenso poder que ejercía sobre él la chocolatina Estratos.
Locos, más cuerdos que yo misma. Que vivo mi realidad difuminada con la ficción; con sueños imposibles y esperanzas dolorosas.
© Iara Houghton Villoldo
Novembre 2004

---

L'artista català Antoni Muntadas (Barcelona 1942), considerat el pare de la integració de les noves tecnologies en el art contemporani, serà qui representarà l'Estat Espanyol a la Biennal de Venècia. En aquesta ocasió el comissari del Pavelló és l'eivissenc Bartomeu Marí, actual Cap d'Exposicions del MACBA i gran especialista en art contemporani.

---

Comentàvem - que els colors que habitaven les paletes impressionistes, no eren, ni de bon tros, els mateixos que els de la paleta renaixentista - . De fet, la paleta veneciana tenia subtils diferències amb paletes properes en el temps i l'espai. Sempre, el pintor ha tingut una dependència inconfessa de l'alquímia, de les arts de l'apotecari o dels serveis de la drogueria. Tanmateix, per sort, podem establir els nostres somnis en unes substàncies de croma efervescent.
- Les arts han trobat aixopluc en els nostres desitjos i els colors els han vestit de joia. Entre comentari i comentari, seguien els pinzells farcint d'imatges la tela. Imatges i formes diverses, equivalents als homònims artistes que, per afecció o teràpia, poblaven aquella càlida aula de cultura plàstica. Un grapat d'amics, un grapat de pots de dissolvent que els més refinats anomenen trementina, unes pinzellades d'anarquia i una de cavallets descolorits, donen vida i relació al conjunt d'artistes al voltant d'aquella prosaica i malfardada estufa de butà. Ho hem provat tot, el paisatge carrincló, el retrat, el bodegó presencial i omnipresent, la copia dels clàssics, dels moderns, els salt al buit ( diguem-ho clar: l'obra de creació sense tema previ ). Però, entremig de tot, el pebre i l'all; els comentaris d'uns i d'altres, les propostes, la tendresa que s'esmuny entre les paraules i les precisions, la tensió i la plàcida percepció, les lletres que retrunyen contra els vidres atrotinats de l'aula vella d'un vell col·legi de monges. Les paraules que fan companyia, com un terratrèmol ascendeixen fins un cel de color dens i núvols tènues. Estem junts. Anem a mitges amb el món....Ens convidem a la bona ventura !
© Marià Roig