L'artista
de nomesart, Betlem
Planells i la seva obra Sensacions,
ha estat nominada com un dels quatre finalistes d'entre 41 participants
del 5è premi Climent Moncunill Roca per a Joves Artistes,
que es convoca cada any a la ciutat de Manresa . D'entre els
quatre artistes nominats al Jurat a escollit l'artista Alejandro
Martin, el qual va presentar una obra titulada, variaciones,
un oli sobre poliester de 160 x 160 cm
L'artista
de nomesart, Montse
Roig realitzarà una exposició a la Jadite
Gallery de Nova York el proper mes de setembre.
WARHOL
I ELS ENCANTS DE GIRONA
En
un dia laboral d'agost, ens proposem fer una curta però
amable excursió a Girona amb l'objectiu de visitar una
exposició de Andy Warhol.
De bon matí la calor ja es fa present en l'ambient i
comença a funcionar l'inseparable ventilador de la mare.
Preparo una botella d'aigua fresca pel viatge, metres el pare
agafa un rotllo de paper de wc per socórrer els esternuts
matutins, provocats pels corrents d'aire.
Marxem de casa i ens instal·lem dins els cotxe.
El nostre trajecte cap a Girona transcorre amb una interessant
conversa on l'objectiu d'aquesta és trobar el lloc ideal
per compar-se una caseta en el supòsit de que ens toques
la loteria... ens apassiona tant aquesta hipòtesis que
per una estona ens fa oblidar el magnífic paisatge que
ens envolta.
En arribar al casc antic de Girona, tracem un inevitable i curt
passeig pels carrers més acollidors del barri jueu. La
zona està tranquil·la, la gent passeja, esmorza
i els comerços comencen a obrir el seus negocis. Un cop
finalitzat el nostre esmorzar marxem cap el Museu. Recordava,
en aquells instant, que temps enrere vaig estar en aquest reduït
i acollidor espai museístic visitant una magnífica
retrospectiva d'escultures d'Oteiza.
En aquesta nova exposició sobre Warhol, es presenten
algunes obres inèdites al públic que segueixen
la línea expressiva de les serigrafies del artista. Més
d'una vintena d'obres es reparteixen en dos espais arquitectònics
on la llum ambiental és la foscor, metres que la llum
visible recau de manera local en cadascuna de les serigrafies.
Un trajecte per l'obra de Warhol que no resulta gens embafadora
però m'envaeix d'una fredor artística. És
la segona vegada que visito una exposició de Andy Warhol
i el resultat sensorial sempre es el mateix.
Mentres els semàfors de la ciutat interrompent el pas
del nostre vehicle de retorn a casa , comento l'obra i parlem
de l'autor per a poder expressar el meu pensament a nomesart.
És difícil d'escriure un article sobre Warhol
quant la seva vida i obra ha estat escrita, comentada, mediatitza,explotada...
Però no deixa de sorprendre que tot i que Warhol va trobar
la nova formula d'expressió per a la societat americana,
que no està exempta de gran mèrit, les serigrafies
son plenes d'aquesta fredor artística que no pretén
expressar res més del que hi ha. I és aquest fet,
el que fa sentir aquest buit tant gran. Hi ha obres que no em
produeixen ni fred ni calor, però sentir un buit en una
obra és una sensació que m'incomoda, perquè
de fet ,sempre desitjo trobar aquella experiència sensorial
que em desperti els sentits i em faci emocionar... aquesta és
la raó de la meva passió per l'art. És
conegut per tots nosaltres com Velázquez pintava la realitat
més immediata com si d'un fotògraf és tractes.
No pretenia emocionar-nos, si no que ens narrava a cop de mandat
reial, el context més immediat d'una monarquia avorrida.
A més de hipnotitzar-nos amb la pinzellada més
abstracte ha aconseguit aixecar les passions més grans
juntament entre d'altres artistes. Contràriament l'obra
exposada de Warhol desperta una frigidesa que m'incomoda, tot
i que admeto que Warhol ha tocat la franja de la innovació
i utilitzant el folklore més hollywoodià, ha convertit
la seva vida i obra en un mite destinats a la fama més
extrema, que careig de tota sensibilitat.
Deixant de banda les opinions personals, l'exposició
s'agrupa en diferents temàtiques. El primer tram de sala,
presenta algunes obres inèdites, exposades per primera
vegada a la Fundació de la Caixa de Girona. D'altres
són tan conegudes com la repetida i mediatitzada Marilyn
Monroe, la qual ocupa un lloc exclusiu entre la resta d'obres
. Entre aquest primer grup podem veure, també, alguns
dibuixos realitzats a llapis. Retrats com el propi Miguel Bosé
configura aquest grup.
Baixant els esglaons, l'obra s''agrupa resumidament en dos grups
temàtics. El primer grup un seguit de peces que immortalitzen
personatges famosos com Freud, Kafka o Mickey Mouse. El segon
grup és una simpàtica i amable sèrie de
serigrafies d'animals en perill d'extinció. Són
obres molt colorístiques que intercalen un meticulós
treball de línea que pretén potenciar la forma.
La línia present en un primer terme perfila i fa de contrapunt
als blocs cromàtics i als blocs de fotografia. Cal destacar
un material diferenciat i utilitzat per l'artista en alguna
de les seves obres: la pols de diamant. Aquest és un
material brillant que dóna a les obres un toc fantasiós
o glamurós, segons la temàtica.
Tota l'obra d'Andy Warhol descriu perfectament un període
de la història dominat pels mas media. La nocia ens satura
la vida amb la seva fredor esdevinguda. La tècnica que
Warhol ja és de per si una tècnica simplificadora
una tècnica on el contingut descrit és despullat
de substàncies que puguin resultar incomodes a la sensibilitat,.
La profunditat desapareix i, com ell mateix diu ens deixa una
obra on no hi ha res més que superfície. La sopa
Campbell, la cadira elèctrica, Mickey Mouse, son entitats
informatives més enllà de possibles valoracions
ètiques o morals, només son unitat informatives
més o menys mitificades que entren a la nostra vida quotidiana
amb la naturalitat del món que ens ha tocat viure.
©
Golda Marí
Jeanne Jacquemin "The Painful and Glorious
Clown" . Pastel . Private Collection . 52 x 34 cm
Les ànimes cromades en un paisatge
ideal.
Hem
vaig deixar caure aquest últim diumenge de maig per la
Fundació Caixa de Girona. Hi vaig em regularitat a la
Fontana d'Or. Aquesta vegada mi volia acostar encuriosit per
l'exposició dels simbolistes francesos . El simbolisme
per a mi, en una panoràmica de l'art, un espai fosc,
pel qual no puc dir que mai jo hagi estat interessat, per mor
de les meves arrels expressionistes abstractes. Ara ja ha arribat
l'hora en que ho pic mirar tot. Una persona madura, deixa enrere
tòpics, prejudicis, estereotips i clixés. Va molt
bé descarregar les maletes, caminar i gaudir lleuger.
L'exposició començava per un artista que ens presentava
els seus paisatge amb unes magnifiques i subtils litografies.
Imatges cremoses de delicada pastisseria. Animes embadalides
en bucòlics racons, intercanviables, del paisatge o de
l'ànima. Alguns paisatges semblaven fets de pèl
púbic desinfectat, de dones que resaven mentre eren afaitades.
Ben aviat, hem vaig adonar del poder de suggestió d'aquelles
obres, la seva capacitat de transportar el nostre pensament
i fer un reclam als nostres sentiments. Obres fetes per a la
contemplació, gairebé, íntima; com en els
moments dedicats a l'oració, a revisar pàgines
de l'existència. Obres fetes en moments de desenvolupament
gràfic d'una vigorosa industria editorial. Les tècniques
gràfiques de multiplicació i noves tècniques
expressives són incorporades i utilitzades: podem veure
molts pastells a l'exposició. Les arts plàstiques
són viscudes aparentment com a joies tant per part dels
creadors com per part dels selectes compradors.
Aquesta exposició ens permet veure les fites i punts
de connexió dels simbolistes amb altres corrents que
eixiran posteriorment. Alguns dels artistes que exposen, flanqueja'n
l'expressionisme, com per exemple: Henry de Groux. Per altra
banda altres artistes amb una gran sensibilitat i precisió
ens acosten a un art prou naturalista i documental del moment
històric, com per exemple Charles Guilloux en els seus
paisatges de riu, on descriu amb una gran precisió i
finor, barcasses, ponts i enllumenat dins la boire industrial.
Ens acostem a totes les exposicions, no amb la passió
historicista, sinó més bé amb la predisposició
de l'espectador apassionat, o amb la de l'artista plàstic
que viu i entre a les obres com si, gairebé, fossin la
vida mateixa, com si fossin un diàleg amb la seva pròpia
expressió.
Ens va impressionar molt una artista nat a l'Alguer, anomenat
Lucien Lévy Dhurmer, amb el seu tríptic: emoció,
passió i penediment. En general, però, el conjunt
de l'exposició ens va semblar com el dia radiant de primavera
que lluïa Girona. Varem contemplar en deteniment les obres
de Edmon Jean Armand, Maurice Chabas, Charles Marie Dulac, Emir
René Menord o Jeanne Jacquemin.
©
per nomesart: Marià Roig
FRANCESC GIMENO EL QUIXOT DE LA PINTURA CATALANA
He
anat dues vegades a veure l'exposició de Francesc Gimeno
al Museu Nacional d'Art de Catalunya. He sortit dues vegades
amb el cor encongit per l'opacitat de l'obra de Gimeno, però,
també, positivament motivat, enamorat de la fragilitat
del ésser humà. M'ha vingut al cap la meva joventut;
quan les coses no m'anaven gaire bé, escoltava blues
o flamenc o em fotia en un bar de mala mort, allà en
el cul del mon, per agafar aire. Així recuperava el to
vital, era una manera de no estar anestesiat ni indiferent a
la realitat. Davant l'obra de Gimeno desapareixen totes les
anestèsies i les superfícies tot entrant en el
contingut de la realitat; la seva cruesa i la seva dolçor
retruny en els nostres cors. Un senyor exhort en l'obra comentava,
en veu baixa, que Gimeno era el Rembrand de Catalunya. L'autor
tortosí, barrejat en els colors de les pintures observava
tots els visitatns de la exposició, com mira un pare
els seus fills: amb tendresa.
Es tracta d'una magnifica exposició, en la qual s'han
reunit moltes obres disperses de diverses col.lecions particulars
o públiques que ens serveixen per tenir una visió
global de l'obra de l'artista que ha estat definit com a maleït.
Una iniciativa del MNAC amb col.laboració amb altres
entitats, que ens mereix la millor opinió.
En els seus començaments, influenciat pel paisatgisme
naturalista, representat a l'estat espanyol per Carlos de Haes,
en Francesc Gimeno va intentar fer-se un lloc en el món
de l'art sense aconseguir-ho. Desencantat, i al marge dels corrents
de l'època, entre els anys 1900 i 1914, va reduir el
seu univers estètic a l'entorn familiar.
Tancat literalment a casa, va fer florir apassionadament la
seva obra, impetuosa i tendra, plena de tossuderia, amb els
seus dormint més que desperts. La familia omnipresent
i densa entra als quadres, més enllà de tota la
fenomenologia cultural del moment. L'horitzó està
aqui mateix, en la propia sang, en els propis calfreds, als
llensols arrebregats. Per sobre de la presencia reduïda
i monotemàtica de la familia, la sensibilitat de Gimeno
revela un ofici d'art que te per mestre i per obsessió,
la realitat més propera, amb els seves llums i ombres
els seus matitzats colors, la pinzellada ferma i, nogensmenys,
la quixotesca imatge de l'autor; eixuta i ferrosa d'ulls vidrosos
i amples, sensibles i amotius. Pobre Gimeno !, deia en Josep
Pla en les seves encertades descripcions de l'artista de Tortosa
que acompanyen i complementen l'exposició. En Francesc
Gimeno creava amb intensitat i passió tot i l'aillament
o l'ofec d'aquella casa de marés, gelada amb l'unic caliu
de la mainada i la familia. Un caliu, evidentment profitós
pels qui estimem l'art. D'aquesta epoca daten uns minusculs
quadrets del seu fill Francesc dormint, d'una esquisitesa suprema.
Les penombres de la casa troben en la paleta de Gimeno una solidesa
extraordinària. Aquesta és una època de
profitós treball per l'artista
Una primera exposició realitzada el 1915, a Barcelona,
va permetre l'artista tortosí, alliberar-se de la feina
de pintor-decorador Els seus paisatges de l'Emporda formen part
del que podriem anomenar la sortida de la closca familiar. Aquesta
obra d'aire obert, perduraria fins la seva mort a Barcelona
l'any 1927. El tractament del paisatge es extremadament curós,
definidor i amb una descriptiva dels elements diversificada.
Hem pogut veure Torroella de Mongri cromàticament radiant
en el seu quadre Un poble empordanès (1918) o cromaticament
feiner, de matinada en un dia de mercat, amb el bosc de ribera
al fons com a contrapunt del matissos de sac i mercaderia. Hi
ha dues peces de jardi, jardins senzills, es clar, d'un optimisme
naturalista i de primavera radiant. Begònies, lliris,
rosers, llum i ceràmica edificant un reconet de plasticitat
òptima. L'exposició es tanca amb un autorretrat
que ens pregunta sobre sobre la sensibilitat, la solidaritat,
l'humanitat...
Aquesta és una exposició, especialment recomanada
des de nomesart.
© Per nomesart: Marià
Roig
MALÈVITX I EL MAL DE CAIXAL (1978 - 1935)
He
de reconèixer que, encara ara, l'obra de Kazimir Malèvitx
es mala de pair per a massa gent. No me'n vaig salvar d'escoltar
rialletes malicioses pels passadissos de l'exposició
de Malèvich a la Fundació de la Caixa de Catalunya,
a la pedrera de Barcelona. Fins i tot, una senyoreta de poc
cabal, comentava irònicament que el quadrat de l'obra
titulada, Quadrat negre, no tenia els costats paral·lels
al contorn de la tela. Vaig desitjar que agafés un bon
mal de caixal...
Proclamar la mort de la figuració és, com a mínim
tant transcendent i revolucionari, com proclamar la mort de
Déu. Malèvitx, va plantar aquesta proclama d'una
manera radical, també rebutjant el color, en els primers
moment de definició del suprematisme. La reducció
de l'expressió es sentia com una necessitat de fer una
aturada radical en la historia del art enfrontada a l'ornament
excessiu, a l'opulència burgesa i a les formes amanerades.
Es pretenia cridar l'atenció, fixar la mirada estètica,
en el silenci de la no expressió. El buit esdevé
el protagonista, com en la millor filosofia zen. No ens és
complicat, tot apreciant les contradiccions vitals i socials
del personatge, entendre la síntesi de la militància
marxista amb un pensament estètic revolucionari, contrastat
amb un mon fortament lligat al passat, incloses, naturalment,
les masses obreres i el seu propi partit; el partit que de la
ma d'Estalin va fer callar l'eufòria creativa, en el
camp de les arts, tot sobreposant-hi, l'uniformisme del realisme
socialista.
De l'exposició, jo personalment en voldria destacar les
obres de petit format enquadrades en el apartat simbolista.
Segurament, perquè m'eren desconegudes, i recreaven una
societat amb tocs de gran ironia crítica, com en una
petita aquarel·la, on descriu la societat benestant de
la seva Rusia, passejant i gaudint del parc on no hi falta el
senyor escampant la seva orina. La factura d'aquestes obres
poden ser emparentades amb la factura dels icones i la concepció
de la perspectiva de manera oriental. L'especulació gràfica
i ornamental que acompanya les aquarel·les d'aquesta
etapa de la seva producció ens mostren un Kazimir M.
profundament meticulós, colorista i desprès. L'execució
plana dels colors necessita de la superposició de textures
per a donar profunditat a aquestes obres de petit format.
L'exposició ens mostra una trajectòria artística,
aparentment erràtica, segurament arrossegat per la convulsa
situació de la Rusia que li va tocar viure, que comença
amb les obres influenciades per l'impressionisme, el simbolisme,
etc. Entremig, i d'una forma simètrica ens trobem les
obres suprematistes; la proclama de les formes simples. En aquestes
obres, fins hi tot en les més radicals, la modernitat
revolucionaria del pronunciament, contrasta amb la senzillesa
de la tècnica artesanal. La pintura segueix essent pintura,
administrada sobre lli cru. Quin neguit de la buidor devia sentir
Kazimir la primera vegada que va mostrar aquelles obres vestides
de colors neutres... Encara ressona el seu crit a tots nivells.
La tradició marxista té un deute amb ell, mentre
que pel món de l'art, el seu posicionament, és
una fita que remou les tripes. Ell va afegir a l'art contemporani,
paraules intenses, fetes de colors, amb la senzillesa precisa.
De les obres de la última època em va impressionar
la casa vermella; aquella casa propera al mar, tractada amb
la seva simplicitat d'una forma tan sensible. Com va suportar
el pes del passat en la gent, en un territori tan verge com
el havia iniciat? . Com va suportar l'uniformitat imposada per
l'estalinisme?. Quanta angoixa, Déu meu, quanta desesperació!
©
Marià Roig
LA
MEMÒRIA SELECTIVA I LES DIGESTIONS D'EN ZENON
La Riera n'anava plena, d'aquells cartells: En Zenon Marí
i l'Enriqueta Roig compleixen 25 anys de casats! En Zenon ja
n'estava tip de veure's emmapat en aquells fulls. De camí
cap a l'església, el missatge i la presència de
la seva imatge l'estaven fastiguejant. L'Enriqueta, però,
s'ho prenia positivament i considerava que a la foto havia sortit
prou afavorida, del costat bo. En el temple, en Zenon trobaria
aixopluc d'aquell bombardeig. Les esglésies, en general,
fetes i desenvolupades durant llargs períodes, són
com els àpats, amb primer plat, segon plat i postres.
La de Vilamental tenia la planta renaixentista, afegits barrocs
i elements modernistes sobreposats. En Zenon tenia les genives
encara curulles de la melmelada del pastís que havia
fet d'epíleg a l'abundós dinar d'aniversari. Havia
estat del tot impossible anar a missa de 12; ara, doncs, caldria
digerir la missa de quatre, pensava. La Santa, que aix' anomenava
a l'Enriqueta de sobrenom, menjava com un ocellet i com que
no solia tenir debats amb les seves digestions podria pregar
reverentment, com solia, per tots dos. La llum es repenjava
a les balustrades i als contraforts de l'església de
la seva vila marinera. Aquell era un espai per a la meditació,
per a reforçar la cohesió del col·lectiu
de fidels; i així mateix però, era un bon lloc
per a l'estudi de la seva cultura. L'església catòlica
havia finançat gran part de la producció artística
al llarg d'un grapat de segles. L'església de Vilamental
n'era un exemple, especialment pel seu retaule, que era molt
anomenat. La seva estètica i expressivitat tenien una
retirada amb la seva pesada digestió, plena de remolins
i giravoltades combinacions gàstriques. Ell, personalment,
compartia amb Josep Pla l'opinió distant i no gaire favorable
vers els retaules barrocs. Mentre esperaven asseguts l'aparició
del mossèn que havia d'encetar la missa, van veure com
en Massimo Cova, a pleret, anava copsant, rera un diafragma,
les llums i ombres avellutades que resquitllaven sobre les formes
sòlides de la construcció. Segurament, trobaria
una perspectiva poc coneguda, o una perspectiva diferent, des
de la qual la llum mediterrània s'escolaria significativament
per entre aquelles pedres solemnes. Amb les sals de plata dibuixarà
-en Zenon n'estava convençut- somnis, absències
i arrels de poble. Si el mar era un universal per a les arts,
una església era una presència singular de creences
i de cultura, de passions i repressions col·lectives.
L'inconscient de poble es ventilava en els finestrals i els
rosetons mandàlics d'aquestes construccions. En el moment
en què el vicari enfilà l'homilia, en Zenon, anà
posant fil als seus somnis, tancant la vigília ben acompanyada
d'amplis i vestits roncs, certament semblants, en el seu desenvolupament
sònic al barroquisme del retaule alat de l'església
de Vilamental. El vicari, reafirmant les teories d'en Zenon,
anava explicant com l'home havia estat expulsat del paradís
per haver-se menjat la poma d'Eva. Sobre aquest assumpte ell
tenia el seu particular rumiar i es preguntava, sovint, quins
interessos elevats havien pretès, al llarg dels segles,
foragitar els líquids vaginals de la memòria eròtica
dels homes. Solia vindicar la fortor d'aquells elixirs semblants
al formatge de Cabrales! L'esverava, alhora, pensar que per
una rosegada es pogués condemnar l'espècie humana
al treball fora del paradís, i més, condemnant
el feinejar a maledicció divina. Contràriament,
en Zenon considerava l'atur, que no era altra que la seva situació,
la veritable maledicció; aguantar tot el dia la verborrea
de l'Enriqueta era la culminació de totes les desgràcies.
El seu consol era sempre somniar altres sermons, discursos menys
estantissos, com aquella plàtica antiga datable al voltant
del 1500. En aquell dia assenyalat d'aniversari, li resultava
adient el sermó d'aquell mossèn enrinxolat, de
tirabuixons daurats a l'estil da Vinci, el qual estava tractant,
en la seva prèdica, el tema de l'encarnació. Aquell
mossèn renaixentista, que es presentà com a Franciscus
Cardulus, anava dient sobre els somnis d'en Zenon estant: -
Qui podria dubtar que el Crist tenia un cos real rebut d'una
mare, un cos amb tots els seus membres (omnibus membris expressum)
? Qui podria mantenir que és una simulació això
que es palpa amb les mans, s'agafa en braços , rep la
ferida (la circumcisió), sent dolor? Mentre sentia aquestes
apassionades paraules, anava mirant les pintures que decoraven
les parets, que reforçaven aquell discurs sobre la humanitat
del fill de Déu. Sobre el seu cap, planaven els frescos
de Miquel Àngel, el qual representà nu el fill
de Déu, amb característiques de forta i agosarada
contingència humana. A les pintures del costat del retaule
que donava al carrer de l'església es podia veure el
redemptor acariciat en el seu membre pel seu pare o la seva
mare. Altres pintures ens mostraven el Crist quan era nen acariciant
la barbeta de la seva mare (una màmola) i, fins i tot,
com a expressió extrema de la definició de l'encarnació
en un cos absolutament humà, les pintures del Crist amb
el membre erecte: eren els quadres i els xilogravats de Maerten
van Heemskerck, Ludwig Krung, Jacques Bellange, etc... també
exposats a la seva església de Vilamental. Per als homes
de l'època, aquella potència fisiològica,
els permetia assignar a la castedat del fill de Déu,
tot el seu valor, entesa aquesta com la negació positiva
i conscient d'una plenitud, la qual en un eunuc no hauria tingut
cap valor. Aquell tema monumental i esplèndid de l'epifania,
pintada per Pieter Bruegel o aquell altre de Domenico Ghirlandaio,
que estava penjat al costat de la porta principal, estava centrat
quasi exclusivament a mostrar a l'adorador el sexe del Crist
quan era nen. De sobte, va poder veure, en una una de les capelles
de la seva esquerra, les dues versions de la pintura de Bronzino
sobre la Sagrada Família, abans i després de la
neteja del quadre. Després de la seva restauració
el crist-nen va retrobar-se amb la nuesa original, tal i com
fou pintada per Bronzino. Davant tanta evidència, sempre
acabava preguntant-se quantes fulles de plàtan de la
Riera, draps o mantes no han estat utilitzades per, en nom dels
bons costums, tapar el magnífic i bell debat renaixentista
sobre l'encarnació del Crist. Els vilatans de la bancada
del davant varen assenyalar com la passió redemptora
del Crist culminava a la creu, amb el brollar de sang de Crist:
sang alliberadora pels fidels. Però altres assistents
a l'ofici també recordaren, emfàticament, que
ningú no pot oblidar que la redempció per la sang
renovada de Crist en els sacraments s'inicia en la sang brollada
del seu penis a l'acte de la circumcisió. Aqu' ho podem
veure, deia el sabater, posat dret sobre la bancada, referint-se
a la pintura que estava situada sobre la pila baptismal. El
tema estava desenvolupat, de forma monumental, per primera vegada,
pel magnífic artista de Pàdua: Andrea Mantegna.
Per l'aire voluptuós del temple flotava la conclusió
final d'aquell batibull discursiu sobre el tema de l'exposició
del membre sexual de Crist. Es podia entendre l'exposició
de la sexualitat de Crist com l'assumpció de la debilitat
humana més que com una afirmació d'una virilitat
agressiva. Aleshores, tothom, en aquell acalorat i digestiu
debat, hagués rebutjat la frase de Lluís Vives,
en què deia que: el membre viril és indecent per
culpa de la luxúria i l'impudor. Pel que havia llegit,
en Zenon sabia que, més enllà del Renaixement,
els homes que custodiaren les obres dels grans mestres, moltes
vegades es sentiren frenats a desfer-se de les parts d'aquelles
obres que els resultaven incòmodes, ja fos pel seu valor
econòmic o per altres raons; però sempre que fou
possible, van fer desaparèixer les parts que els resultaren
ingrates. Cada any es podaven els plàtans de la Riera
per tapar aquell passat sensual i solidari de Déu envers
els homes. La cultura cristiana normativa anà adoptant
la prohibició implícita de la referència
directa a la sexualitat de Crist, en paral·lel al rebuig
de la seva pròpia joia de viure en llibertat . Ja no
hi cabien, més enllà del Renaixement, en unes
terres on agafà cos la Contrarreforma, expressions ni
debats sobre l'encarnació del fill de Déu. La
solidaritat de Crist ja no faria costat als fidels que romandrien
empresonats per una jerarquia monolítica i opressiva.
Les seves cabòries s'anaren espesseint i l'església
inexplicablement va anar quedant aïllada del món,
tancada a pany i forrellat, mentre la vida a la placeta, a la
Riera i a la vila, en general, seguia el camí rutinari
de sempre. Del cel relliscaven sobre les fulles dels plàtans
ombres aguisades i mudes. Del mar venien boires reptants, mentre
a l'interior del temple començava a sortir aigua de les
parets que s'anaven esportellant. De les més inimaginables
escletxes, del darrera dels quadres, del terra sagrat, per entre
les figures del retaule va anar sortint aigua i més aigua.
Les parets regalimaven aigua per tot arreu, com a les altes
muntanyes durant el desglaç i, mentre tot això
esdevenia, les mateixes parets del temple, per una inexplicable
reacció química, anaren transparentant-se i prenent
la textura del vidre bufat. Si als fidels aquell art que vestia
el temple ja els resultava inquietant, la inundació va
acabar d'aterrir tothom. Molts ciutadans començaren a
amuntegar-se contra el batents de les portalades sòlides
de l'església. La llum entrava esbiaixada i esmorteïda,
d'un ponent trist i elegíac . De les arcades es repenjaven
núvols foscos i al.lilats que descarregaven aigua i llampecs
esfereïdors. La senyora d'en Zenon, amb l'aigua al coll,
més que xisclar pregàries preconciliars, les escopia.
En Zenon maleïa aquell destí, no havia desitjat
mai ofegar-se en aigua clara, sense cap glop impetuós
i revitalitzador de vi negre cristià i corpulent. De
la sagristia va sortir una teranyina carregada amb els qui s'havien
de salvar: les autoritats locals i, amb elles els representants
de l'església, amb el mossèn i els seus sermons
al capdavant. L'aigua ja no permetia articular paraules desesperades;
les parets de vidre anaven prenent colors de dol lilós.
Mentre el vicari els donava la benedicció, des del punt
més alt de la barca, els quadres del passat s'esvaïen
i els cossos nus de les pintures es vestien d'aigua podrida
amb vels i fulles adolorides. Quan es despertà, tothom
el mirava, fins i tot les figures del retaule barroc s'havien
despertat amb el seu últim ronc mixtilini. La seva dona,
acostumada a les seves arcades sonores semblava ser l'única
indiferent, encara que seguia pregant per en Zenon i per la
salut de les seves digestions. Ell, impertèrrit, després
de preguntar si faltava molt per acabar la missa, notà
el seu estómac més alleugerit. A la sortida, en
Massimo li regalà una fotografia de l'església,
plena de misteri, com si la llum hagués despertat antigues
formes que desitjaven materialitzar-se i que havien romàs
clavades, fins aleshores, en la creu de la indiferència.
© Pere Planells
Fons dart nomesart
NONELL? & PICASSO?
El
passat més de desembre, desprès de passar-se uns
dies a casa d'en Pere Planells a Arenys de Mar, en Jack es va
arribar a casa meu per passar el dia, abans d'emprendre vol
cap a Nova Iork, on volia estar per Nadal. La mateixa nit en
què va arribar, vam anar a sopar a Els quatre gats, a
dues illes de casa meu. Desprès d'anar a fer unes copes
pels voltants ens vam retirar a fer l'última xerradeta
que ens obriria el son. El sant demà, vam matinar i a
peu i, a pleret, ens vam acostar a veure l'obre de Jean Nouvel,
la torre Agbar, al costat de la Plaça de les Glòries.
La seva presència no ens va treure el son que portàvem
a sobre, en tot cas, vam agafar una mica de torticolis de tant
mirar cap amunt. Una forma tan ben texturada, gairebé
escultòrica, va ser més fàcil de pair,
amb un café amb llet a la ma i un croissant tan ben modelat
com l'edifici d'en Nouvel. M'hauria agradat ensenyar-li l'edifici
enllumenat, tanmateix, no fou possible. Però, per un
budista, aparentment absent, com en Jack, no semblava que res
pogués sortir-se de to. Ell anava prenent silenciosa
nota de tot allò que esdevenia i, era jo, qui, en certa
manera arrossegava la conversa. Ni la millora del to etílic
semblava potenciar-li el verb.
Tot just acabades de gaudir les obres tridimensionals i ben
allotjades les sensacions en els hotels dels nostres estómacs
enfilarem a donar una volteta pels encants. Feia tems que no
veia tanta trasteria i a una preus sempre una mica més
inflats, com sempre pels voltants de Nadal. Mobles sencers o
a trossos, lluïts o deslluïts, peces fràgils
o feixugues, sensació de gelor als peus i calor de tanta
gentada navegant a empentes i rodolons entre tants estímuls.
Ho patejàrem tot i per tot, entre l'espessor selvàtica
dels compulsius compradors. En Jack amb barret i càmera,
fotografiant sense ni tan sols molestar-se en posar l'ull pel
visor de la càmera. El deia que la realitat, com en aquell
entorn, es composa sola. Potser si, que les coses de l'estètica
van així. Tothom, nosaltres també, a la recerca
del tresor somiat. Vet ací, que a la part central dels
encants, en aquell espai no cobert on la trasteria va pel terra,
en uns espais acotats, sense bases cadastrals precises, vaig
veure ... Un miratge, vaig pensar abans que res. Emparedat en
un marc horrorós, teníem a davant nostre, al fondo
de la parada d'un magrebí, un quadre d'en Nonell o d'en
Picasso quan aquest l'imitava. Fent-me lloc entre la parafernàlia
objectual que poblava el terra, em vaig acostar al quadre per
tal de palpar la pintura, per veure si ,realment era pintura
o era una reproducció fotogràfica. S'hem començà
a remoure el croissant i el cafè amb llet i de sobte
em vaig començar a acalorar. Li vaig demanar el preu
del marc al venedor, per no aixecar sospites, tot i que era
poc probable que aquella persona conegués Nonell o Picasso.
Em va demanar 150 euros, la qual cosa em va semblar excessiva
per un marc tan horrorós. El que em va semblar encara
més estrany el que, ràpidament, ens vam adonar
que aquell no era un magrebí típic, es va enrocar
pel preu. No sabia que fer, no es normal que un quadre d'algun
d'aquest autors estigui tirat pel terra dels encants, tot i
això, tant jo com en Jack, vam pensar que tampoc ens
arruïnaríem si desapareixien 150 euros de la nostra
butxaca. En Jack va insistir que si no el comprava igual em
passaria uns dies sense dormir i qui sap si allò era
un senyal. En definitiva, no ho podia deixar córrer,
encara que fos una imitació, i si ho era tenia la seva
gràcia. Fet i fotut, em vaig quedar el quadre, el marc
per despistar. Quan sortíem dels encants, més
lleugers del compte, tot veient-nos amb un tresor entre les
mans i amb una emoció indescriptible, vàrem fer-nos
el nostre conte de la lletera, ja en veiem junts a Nova Iork
a una sala de subhastes, arreglant els nostres problemes econòmics.
Tot i que el cap ens deia que no podia ser veritat. Que no es
tan fàcil que et toqui la loteria! El fet és que
quan vam arribar a casa, una vegada despullat de pols i del
marc espantós, el quadre ha ingressat en un espai irreal,
fronterer entre el realisme i la ficció i, per dret propi,
al Fons d'art nomesart. No sabríem dir, en percentatges,
quina proporció de quadre falç o vertader té
aquest quadre que hem anomenat Nonell? & Picasso?. No descartem
que ho sigui tot i que comparant la traçada adolorida
de Nonell amb la traçada més fresca d'aquesta
obra en decantem per definir l'obra com una bona imitació,
sense descartar, però, la remota possibilitat de que
sigui vertader i pertanyi a algun dels dos autors. Faltaria
més, encara conservem l'emoció barrejada amb croissant,
cafè amb llet i edifici eròtic, que va desbordar
el nostre esperit el dia de la seva compra.
© Marià Roig
Sapientis est ordinare
Catàlegs
i intervencions d'art concret
Un
catàleg és la descripció ordenada, o no,
d'un conjunt de número determinat d'elements (tancat)
o,
d'un conjunt de número indeterminat d'elements (obert).
La pregunta més difícil de contestar per a mi
és, potser, el perquè dels catàlegs. Quan
vaig tornar a prendre el camí de la creació tenia
el sentiment i el desig de voler trobar processos essencials,
aquesta és una qüestió que ha esdevingut
obsessiva. El coneixement i el desenvolupament de les formes
és important però, volia posar-me a prova. Em
vaig crear unes condicions a l'hora de desenvolupar formes,
no volia navegar sense rumb, ja ho he fet altres vegades, massa
vegades. Ara volia marcar-me una fita, i la millor manera, era
crear unes condicions o normatives que determinessin la personalitat
d'un conjunt formal tancat. Un conjunt formal obert es la porta
d'entrada a la navegació sense rumb, una situació,
per cert, a la que cal seguir acostumant-se. Aquestes condicions
i normatives, doncs, em van permetre crear els primers catàlegs,
perfectament objectius en el seu desenvolupament i sorprenents
en el seu resultat. Una vegada establert un catàleg,
cada un dels seus elements formals em permetien per combinatòria,
aleatòria o no, fer propostes formals dirigides a la
comunicació i a la intervenció en l'entorn.
Recentment, he tornat sobre els catàlegs projectats a
Planoles, els he revisitat per trobar nous continguts i per
resituar-los...
Perquè aquest nom de la ciutat brasilera de Portoalegre
com a títol del catàleg? A més del fòrum,
tot reconeixent la seva vitalitat, Portoalegre ressona una sensualitat
creuada de la vitalitat d'Àfrica amb la melangiosa vibració
del fado, salobres de l'aventura!
©
Jack Perdikidis
ART
OBJECTE I OBJECTE DE L'ART
L'art,
és a dir, el conjunt d'esforços del pensament
i del sentiment que es posen en marcha recolçats per
uns coneixements i unes aplicacions tècniques, més
o menys conscientment, esdevenen tart o d'hora, en la immesa
majoria dels cassos, objectes que anomanem obres d'art. L'obra
d'art, és art objecte, és art no actuant, és
arqueologia i tectònica, és una formulació,
deslligada en part, de l'artista actuant que l'ha convertida
en objecte del seu art. L'obra pot ser un objecte comunicatiu
si hi ha aquell consumidor potencial -en termes mercantilistes-
capaç de sentir empatia, moltes vegades m'agradar dir,
simpatia, respecte del suposat missatge formal i conceptual
que pugui contenir l'obra. Per altra banda l'obra pot ser un
objecte d'especulació en al seva condició de peça
única, irrepetible i amb continguts -aura en deia Benjamin-
d'alta densitat comunicativa. Aquesta especulació pot
esdevenir crematística o cultural. Aquests dos aspectes
especulatius en molts moments es complementen.
© Pere Planells
