- L'espai-temps pertany a la quarta dimensió i es genera en el espai més quadridimensional de tots els que tenim notícia, el de les idees i les funcions cerebrals. L'univers també té aquesta condició.
- L'espai-temps és la residència del caos, de les contradiccions, o de la fulla del ganivet que no es pot tallar a si mateixa.
- La seva és una funció generativa i de silenci a la vegada.
- La geometria generativa es cova en el espai-temps, en l'ésser subjectiu, fins i tot privat.
- En el espai-temps, aquesta geometria només és geometria en potència, és geometria no nata.
- De qualsevol manera, la geometria generativa és per si mateixa expressió, és geometria de l'expressió.
- La geometria generativa manifesta en tres nivells el seu procés. Un primer, pre-teòric en el espai-temps, un nivell teòric primari en l'expressió, un nivell secundari i objectual i, per fi, un nivell terciari de socialització o també d'interacció amb l'entorn. Qui mira també genera l'obra.
- El procés retorna al nivell per-teòric des les nivell de socialització en el espectador, mentre que en l'objecta degenera cap un no res.
- La geometria generativa pot quedar-se en si mateixa i no manifestar-se, reduint l'expressió al silenci, manifestant-se en un àmbit mental i pre-teòric, en cas contrari esdevé expressió i penetra en el camp de l'objectivació formal i estètica.
- L'essència de la geometria generativa és el procés d'objectivació de pulsions subjectives, racionalitzades per mitja de formes, elements, normes, catàlegs i estructures a la recerca de configuracions coherents, expressives i socialitzables.
- La geometria generativa si esdevé productiva és la que s'ocupa de crear les condicions optimes de producció-reproducció conscient de formes, catalogades o no, combinades ordenadament o aleatòria, per a ser aplicades-ubicades en posterioritat a objectes expressius en un entorn precís i concret.
- L'espai-paper, com altres espais, és on te lloc l'expressió primària, per contra, i en un altre nivell, esdevé projecció i sinònim evident d'aquest espai-temporal i, és aleshores, on aquest ésser esdevé ens, ens d'expressió i ombra de l'espai temporal encara proper.
- Necessàriament, actuar en el espai paper pressuposa haver exclòs els aspectes no transcendents de la geometria generativa.
- La base de la geometria generativa és la racionalització formal.
- Llocs i objectes geomètrics és generen en aquest espai-paper simbòlic com a formes expressives.
- Més enllà d'altres consideracions, les formes, per senzilles que siguin, tenen càrrega, contingut i significació.
- Les formes, són escollides aleatòriament per sotmetre-les a unes normes, també auto-imposades, lliurement definides.
- Sobre unes fraccions de l'espai-paper reticulat es van desenvolupant cada un dels elements possibles d'un catàleg.
- Un catàleg conté reproduït els elements diferents que s'han anat desenvolupant per transformació normativa i per simetria.
- Un catàleg és la descripció ordenada, o no, d'un conjunt de numero determinat d'elements (tancat), o d'un conjunt indeterminat d'elements (obert).
- La natura és sempre oberta i complexa, pertany a un univers fractal d'espai-temps que conté la nostra pròpia percepció.
- Un catàleg és el conjunt de tots i cada un dels elements formals que anomenem mòduls, generats a partir d'unes retícules, unes formes base, unes normes de generació combinatòria, uns itineraris o qualsevol altre condicionant.
- El mòdul és cada un dels elements d'un catàleg.
- Els catàlegs poden estar definits per mòduls a un nivell 2D o 3D.
- Les configuracions de grups de mòduls poden esdevenir catàlegs de nivell superior que continguin supermòduls de major complexitat i així successivament.
- Els itineraris de les formes dintre de la retícula de cada mòdul d'un catàleg, poden ser, també, normativitzats.
- Un catàleg en passar de l'espai-paper al nivell estètic objectual, torna a obrir-se com a conseqüència de la seva combinació amb altres elements intervinents, i així, el catàleg, és sotmès a noves consideracions i nous determinants, igual que en el procés d'inserció de l’objecte a l’entorn.
- El desenvolupament d'un catàleg depèn de la seva retícula, dels elements formals i de la complexitat de les normes en que es basen aquests.
- Les retícules poden ser de qualsevol forma poligonal que ens permeti la tesel·lació de l'espai o, pel contrari, d'altres formes tancades que no ens permetin aquesta tesel·lació espacial.
- Els elements formals, poden ser bàsicament, línies corbes o rectes distribuïdes dintre dels contorns poligonals que defineixen la retícula. No seria sobrer dir que poden intervenir altres tipus d'elements.
- Les línies rectes i corbes, segons la seva combinació i proporció en el marc reticular d'un conjunt d'elements modulars, són els responsables de donar caràcter a aquests.
- Les normes per a la realització de configuracions poden afectar a llocs geomètrics de les retícules, a canvis de color de les àrees, etc.
- Les formes senzilles tenen una major càrrega expressiva i una major eficàcia en la expansió d'un missatge.
- El missatge pertany a l'univers de l'estètica i l'expressió i, aquest és, a la vegada, espai-temporal quadridimensional.
- Els elements de qualsevol catàleg estan formats per partícules o elements formals mínims del llenguatge visual. El punt, la línia, el contorn, la direcció, la dimensió, el clar-fosc, la textura, l'escala i el moviment.
- La introducció de valors mètrics als elements d'un catàleg és posterior a la definició d'aquests i, pressuposa, l'entrada al nivell de definició exògena de la forma expressiva, en un entorn on dels elements i partícules generen l'entitat objectual.

Punt de partida, els primers elements del llenguatge visual en acció.
La expressió punt de partida ja ho diu tot. El punt és l'inici. Aquest punt d'inici el volem interpretar, a més de com a referència, inici, senyal, com a unitat. ¿Perquè parlem d'unitat?. Doncs, ben senzill, si dibuixem un punt amb un bolígraf sobre una superfície, a aquesta petita senyal l'hem vingut anomenant de temps ençà punt, però si el mireu a través d'un microscopi us semblarà la immensitat d'un continent. Aquest és el fet que ens permet identificar el punt amb la unitat, saltant-nos la relativitat de la seva percepció. Això ens permet identificar el punt com una entitat formal unitària i determinada. El punt te caràcter, el qual depèn de l'element que l'ha traçat. A llarg de la història dels nombres, en els seus orígens, el primer nombre, l'u (1), representava una unitat, un principi, partia d'una idea fortament arrelada i sedimentada en l'esperit dels primers humans, representava també el jo, la subjectivitat i la soledat absoluta davant el món, un món, el dels nombres, que s'aniria descobrint com un catàleg obert i per tant d'infinits elements. El punt s'identifica amb la unitat. El punt i l'u estan emparentats.
Si aquest punt es posa en moviment diem que descriu una línia, la línia ja és un element més complex en el conglomerat dels elements del llenguatge visual. Sense anar més lluny, dos o més punts ens defineixen una línia que pot completar l'espectador. Els humans entre punts, som capaços, gràcies a la nostra imaginació, de veure contorns que ens suggereixen imatges i figures diverses. Dos punts creen la tensió suficient, segons la proximitat d'aquests, per suggerir una línia definida com el què, en geometria, anomenem segment. La complexitat de la línia respecte del punt, es deriva de que el seu caràcter no és unitari ja que està definida per diversos factors, pel seu caràcter, la seva gestualitat, la seva direccionalitat o la seva geometria. La línia pot ésser identificada en relació als nombres amb el dos (2) i, tornant a la història dels nombres, pels nostres primers ancestres el dos s'identificava amb el tu, l'altre, qui està enfront teu, la continuació de l'u (1). Les línies, si les entenem com a infinites a nivell teòric (espai-temps), les anomenem impròpies. En el moment en que abandonem aquest espai-temps, les línies esdevenen pròpies.
La línia en tancar-se sobra ella mateixa esdevé contorn. La suma de línies dóna la complexitat suficient a aquest element del llenguatge visual com per per permetre definir formes, que no són altra cosa que unitats superiors complexes amb capacitat de suggerir, delimitar i contenir. La seva complexitat la podríem relacionar amb el nombre tres (3) amb ells. Històricament els avantpassats donaren al tres (3), el valor dels altres, aquells que són exteriors a la parella i, ho podem comprovar a través dels residus que queden en el llenguatge. Les paraules tropa, troupe, troop, trupp, deriven del tres, en francès la fonètica de tres i massa es semblen prou (troupe, trop). Geomètricament, el contorn que amb més simplicitat i precisió fa referència al nombre 3 és el triangle i, entre ells el més monòton, eficaç i teoritzat, el triangle equilàter. Més enllà del tres hi ha l'infinit, recordem que del polígon infinit de costats o puntes en surt la circumferència.
Després dels primers tres nombres inicials, els següents els podem relacionar amb polígons començant per el polígon de contorn més secundari, el que té entre les seves qualitats la de ser el que millor representa la racionalitat, el quadrat.
Acabem de definir, tanmateix els tres contorns bàsics, els quals respecte de l'espai tenen característiques diferents quan a la seva capacitat de tessel·lar l'espai.
El triangle (equilàter)pot tessel·lar l'espai i conté, en el cas que el recolzem sobre un costat, dues línies fonamentals, la horitzontal (el repòs) i la inclinada a 60º (dues línies) que representen la tensió, el desequilibri i el dinamisme, etc. Si recolzem el triangle sobre el vèrtex en equilibri disposarem dels tipus de línia que em definit anteriorment, en el cas què el triangle estigui recolzat sobre el vèrtex en qualsevol posició sense equilibri disposarem de tota la gama de línies inclinades. El triangle té, a banda de tres costats, tres eixos de simetria axial.
El cercle esdevé una forma on, la seva multi-simetria ens condueix a un equilibri dinàmic, també, que ens retorna a la unitat, en aquest cas, una unitat superior on es manifesta l'etern retorn, l'espai-temps cíclic, l'eternitat. El cercle no pot tessel·lar l'espai, és el contorn més individualista dels tres contorns bàsics. La seva és una simetria central.
El quadrat, conté les dues direccions de l'espai que identifiquem com essencials en el cas que el quadrat estigui recolzat en un dels seus costats. Per una part, tenim la direcció horitzontal de repòs, la matèria, l'horitzó, la base i l'origen de les alçades. Per altra banda, el quadrat conté la direcció vertical, el regne de l'equilibri, el de la plomada, la direcció que em convingut a definir com a espiritual. El el cas que el quadrat es recolzi només en un vèrtex el quadrat agafa aires d'una figura dinàmica i també inestable. Sigui com sigui, el quadrat representa la força igualitària entre els seus quatre costats. És un contorn amb capacitat per tessel·lar l'espai, per ocupar-lo amb formacions d'elements superiors. El quadrat en definitiva és el contorn de la racionalització utilitària de l'espai. Els egipcis per traslladar els seus dibuixos, reticulaven l'espai, el quadriculaven. Els dissenyadors gràfics utilitzen retícules variables o fixes en els seus programes d'ordinador, les quals, estan basades en les dues direccions bàsiques, l'horitzontal i la vertical, a l'hora de realitzar els seus projectes.
Del triangle, el cercle i el quadrat se'n deriven la majoria de pictogrames en els mitjans de comunicació.
Transformacions formals.
La generació de formes pot ésser realitzada d'una forma racionalitzada, tot emprant diferents operacions geomètriques tant en el plànol com en el espai.