DADES SOBRE JACK PERDIKIDIS
Aquesta col.lecció que tenim en aquesta exposició semestral, realitzada a finals de desembre de 2005 en una anada llampec a Arenys de Mar, a casa del seu amic i també enamorat de l'empordà, en Pere Planells, ha estat dedicada per en Jack a ponent, aquella cardinal direcció, que parabolicament en parla del transit final cap el silenci del jo (el sol). Una faula sobre l'epíleg, aquell fang de la terra, aqull retorn a noves formes materials que els humans anomanem mort. Aquest és un transit direccional cap el silenci en el moment d'auest traspas, amb una plàstica de fons que podria decorar el llibre tibetà dels morts, llibre que ilustra a la perfecció el transit del qual avui parlem.
En Jack Perdikidis, ja ho hem dit abastament, és un artista nord-americà d'origen grec enamorat de l'Empordà. Allí hi passa llargues temporades hivernals, a l'estiu l'intimitat amb la terra es trenca una mica massa. Ell cavalca entre l'Empordà i Nova Iork, mig rural mig urbà dóncs. Artista d'arrelats conceptes poètics, que transita sempre amb la seva pipa, la seva camera digital i el seu quadern de notes. Sempre diu que l'humanitat només fou feliç quan no havia de carregar amb la seva feixuga i tenebrosa història. Ès, potser, per això, que ell sempre ha desat discretament la seva història personal. Les seves voluntats és concentren únicament en el seu present. The Budha in the Empordà o The new Budha in the Empordà, o també, The Budha in Delhi, son obres que ha realitzat aquests últims anys, on ell utilitza el silenci formal de certes configuracions naturals o tremendament tècniques per enviar-nos missatges d'una poètica indubtable. Els espais que ha captat la camera d'en Jack són espais que com a petits bonsais ens permeten retrobar-nos amb la solitud, la immensitat de la vida, el seu misteri i les seves ressonànciesí. Ens mostra espais de lluita real sense fer-ne valoracions científiques,ans al contrari, en proposa una lectura plàstica i poètica de les configuracions triades. Ens proposa que observem el sorra, aparentment inert, parets perdudes, detalls urbans, els manipula mes o menys, treballa i, sobretot medita i ens convida a meditar: el present és contingent, gairebé infinit... Gaudiu, doncs, amb l'obra d'aquest singular americà que odia les bombes i les misèries de les nostres històries i, sobre tot, la de molts dels nostres governants...
Per nomesart: Marià Roig